El Temps és un setmanari valencià que pot viure gracies al mercat català de la mateixa manera que una infinitat d´altres “productes”, industrials o agrícoles, del País Valencià. Amb la diferència que l´exportació de molts productes no tenen per què limitar-se al país veí i la revista en valencià només té com a mercat, si vol subsistir, els països de llengua catalana. La realitat és així de simple.
I a més, seria un contra sentit que culturalment la revista no s´adreçara al conjunt dels països de llengua catalana i no fora suport i portantveu de les manifestacions de tot tipus que s´hi desenvolupen. I ens hem de felicitar i ens felicitem com a valencians que les coses siguen així, i felicitem evidentment El Temps.
Ara bé, el grau de consciència política de la societat valenciana està tan allunyat de la societat existent a Catalunya i, si m´apureu, de les Illes, que en l´aspecte polític, al meu entendre, El Temps, no té al País Valencià la utilitat -no sé si la que hauria de tenir- però en tot cas la que el país necessita.
No es tracta de renunciar als Països Catalans com a realitat cultural; per la simple raó de que no deixen de ser, per molt que diguen alguns, això, una realitat cultural. I el progrés realitzat en aquest aspecte els darrers cinquanta anys és colossal. Però només en aquest aspecte, no en el polític, malauradament. Solament es tractaria, probablement, de deixar d´abusar d´un gentilici que presta a confusió (a menys que d´això es tracte justament!) i que, vist des de Catalunya, no solament no suscita entusiasme sinó que no aporta res, i, el més greu, que al País Valencià provoca majoritàriament, les coses són com són, rebuig.
I vist això, a la nostàlgia de la inscripció “Països Catalans” que Ferran Sáez Mateu, en el número 1272 de la revista, diu que portava enganxada a la seva carpeta escolar de cartró als anys setanta, és cent vegades preferible la tesis antiessencialista d´Antoni Defez al mateix número: “La nació existeix quan hi ha prou gent que se la creu”.
I la tasca que fa temps tenim al davant és que el poble valencià crega en si mateix, crega en el valencianisme polític que hem de promoure -acotat i definit- si volem acabar amb la “valenciania” cosmètica i la perversió del valencianisme que li està inculcant el Partit Popular, heretada del “blaverisme”.
Àngel, el Temps va una feina molt important. Té qualitat. A vegades una sola llavor pot germinar i ser molt fèrtil. El valencianisme serà com dius si ho vol el poble. Segur que serà, perquè hi ha una tradició fèrtil, que es reprendrà, ja es reprèn. Aquests anys el panorama ha estat difícil. Però l’Amèrica d’Obama ens demostra, que si el relat és engrescador, moral, i apel·la a la persona, la política fa néixer l’esperança. I els anys passats allà, van ser també foscos.
Un valencianisme progressista i humanista. Ho farà. Arribarà el seu temps, potser ja està arribant. Una abraçada.
Estic d’acord, Josep. El Temps no és que faci una feina important, sinó importantíssima. El que jo vull dir és que es necessari apropar-se a la gent. Potser que no sigui a El Temps a fer-ho, però és que al País Valencià, en qüestió de país, no existeix res més! Jo pretenc que de res serveix salvar la seva ànima si els altres continuen a l’infern.