Conta la filla major de Josep Castanyer i Fons:
“Jo volia molt a la meva àvia paterna Aurèlia, i passava molt de temps amb ella. Va morir el 22 de Mars de 1942 amb un fill Aureli a la presó d´Alacant i sense saber que havien esdevingut, des del final de la guerra, els seus dos altres fills, més compromesos políticament, el meu pare, Josep el major dels fills, i el tercer Angelí, que per sort havien pogut embarcar en el Stanbrook, el darrer vaixell a eixir del port d’Alacant replet de refugiats destinació a Orà. L’avia Aurèlia era molt creient, era de missa diària. Al finalitzar la guerra l’àvia Aurèlia va dir: “Els capellans m’han pres els fills, no tornaré a entrar en una església”. I en efecte, continua amb les seues creencies però no va tornar a posar mai més els peus en cap església. Tres dies desprès de la seva mort, el 25 d´aquell mes de març del 42, es rebria la primera carta que el seu fill Josep va poder fer arribar des d´Orà amb una foto i una dedicatòria: A ma mare “xicoteta” perquè l´àvia Aurèlia era molt menuda. A València varem passar molta fam i moltes vicissituds. Els franquistes buscaven el pare al seu domicili i cada setmana perquisicionaven la casa, ho desmuntaven tot i escorcollaven per tot arreu abans de marxar. I això, cada setmana. I a mi m´agafava una crisis de nervis a cada “visita” dels militars. Fins que un dia la meva mare es va decidir a anar, a la Comiseria General Plaça de la Verge, a trobar el comandant franquista i li va explicar que hi havia una senyora que no tenia cap notícia del seu marit, que perquisicionaven totes les setmanes a casa seva i que la seva filla que no tenia cap culpa de les activitats del seu pare, estava traumatitzada per aquestes visites. El comandant li va demanar si coneixia aquella senyora i la meva mare li va respondre: “Sí senyor, aquesta senyora sóc jo!”La setmana següent va ser el comandant en persona que es va presentar a casa. Al fons del passadís hi havia una finestra oberta i un corrent d´aire la va fer petar; immediatament tots els policies van apuntar les armes en aquella direcció. Veient el meu pànic, la meva mare, valenta, va cridar als militars: “Baixen els fusells, l´únic home que hi ha en aquesta casa té més de seixanta anys!”. Quan va veure el meu estat i la determinació de la meua mare el comandant li va dir: “Estigui tranquil·la, ja no tornarem més”.
I va tenir paraula, la meva mare va ser encara convocada a la Comissaria General, però a partir d´aquell dia, deixaren de venir a escorcollar la casa.”
This entry was posted on Dijous, novembre 8th, 1990 at 17:40 and is filed under Memòria històrica, País Valencià. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.