He llegit al diari un titular un poc tremendista que m´ha indignat: El que està passant a Espanya amb l´atur no s´ha vist enlloc.
Respon a les paraules d´Àngel Gurría, secretari general de l´Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) pronunciades en una trobada organitzada per Nueva Economia Forum: “La velocitat, la intensitat, la virulència de la desocupació a Espanya és una cosa que no havíem vist ni estem veient enlloc”. I a continuació, aquest representant aprofita el viatge per expressar, un cop més, la necessitat d´una reforma laboral que permeti més… flexibilitat! De passada, no dubta en intentar enfrontar els mateixos treballadors: “s´ha de buscar l´equilibri entre els que estan dins del mercat de treball i els que estan fora i volen entrar”. Genial! Per què els que estan fora puguin entrar cal que els que hi estan dintre surtin. Més que d´equilibri del que està parlant és de vasos comunicants!
Però tornem al principi. Potser sí que el que està passant amb l´atur espanyol no s´ha vist enlloc. Però alguna explicació ha d´haver-hi. Jo no disposo de dades, els periodistes sí. Solament puc parlar per deducció a partir del que he anat llegint. I el que sempre he llegit és que el pes de la construcció en l´economia espanyola -a part els efectes mediambientals col·laterals- era excessiu i per tant la concentració de ma d´obra havia de produir els efectes que estem constatant sobre l´ocupació, ara que la crisi ha fet esclatar la “bombolla” de la construcció.
Abans la desocupació, allò que no s´havia vist enlloc amb tanta intensitat com a Espanya, és la febre del totxo. I en lloc de posar l´accent -com ho està intentant el govern- sobre l’educació i la necessitat de canvis estructurals en la economia per a quan sortim de la crisi, la única preocupació de certs sectors és la de sempre, reduir els costos laborals.
No és cap garantia de res, però si els ciutadans no ajudem amb els nostres vots a que els criteris polítics progressistes s´imposin als que han conduit l´economia al desastre actual, no ens haurem d´estranyar de que a la sortida de la crisi tinguem més del mateix.
Per guanyar menys, el capital no deixarà mai de treballar i invertir. El que sempre ha mancat en democràcia és la voluntat o la força política i sindical d´imposar-li condicions.
I si parlem d´equilibris és per aquí que s´haurien de buscar, entre treball i capital.