D'un temps, d'un pais

Situant-se a l´època en que ha estat escrit, i amb el sentit que tenia la paraula liberalisme, aquest article no ben bé d’exili i en algun aspecte premonitori, és perfectament entenedor i ens descriu la manera de ser de la societat valenciana que des de llavors, malauradament, en poc ha canviat pel que fa a la seua consciència nacional. (A.C)

Política Esquerrana

Un factor essencialíssim en la política, és l´oportunitat. I en eixe alt concepte que té la política pel redreçament d´un poble, l´oportunitat ho és tot. Vol dir, que la política de regeneració d´un poble es deu més que res a l´oportunitat, en lo que oportunitat vol dir normal coordinació del sentit nacional amb el daler universal de la política en sí. I a València -vullgam o no reconèixer-ho- li ha mancat sempre eixa dualitat magnífica i plena d´eficàcia que oferix el daler de regeneració ciutadana dins d´un concepte nacionalista de la política. La superficialitat del nostre caràcter, la manca d´intensitat idealista, ens fa estar sempre al marge de les qüestions generadores: i heus ací que quan captem la realitat una nova essència ideal de la política, una nova formula romàntica de la política, ens guanya el terreny i fa que restem inaptes per una assimilació normal de les futures realitats polítiques…

*

És per esta raó potser que el valencianisme no ha assolit encara introduir-se en la dinàmica política del nostre poble. Però és també una fatalitat que el valencianisme no serà mai una aspiració política del poble, per quan el sentiment de pàtria no té per al valencià eixe ressò imperialista inherent als països que precisen de la seua imposició per a poder subsistir. Un país industrial o manufacturer s´inventarà una pàtria o la prendrà d´on siga per tal d´imposar els principis d´una organització que li siga pròpia: un poble especialment agrícola, de condició estàtica per tant, liberal i demòcrata per naturalesa, viurà d´espatlles a tot sentit d´organització ideal, per quant és una realitat immediata i sempre pròdiga la seua raó de ser principalíssima.

Però no tragam conseqüències massa terminants d´estes idees: Lo ben cert és que el valencianisme no és una expressió immediata en les activitats normals en la manifestació espontània del nostre poble, des del punt de vista determinat o racional; i que el valencianisme, per tant, no dirà mai la última paraula -vol dir la primera- en els períodes revolucionaris de l´evolució política…

Esta pot ser la raó del nostre etern decantament. València és un poble messiànic perquè no té necessitat d´imposar-se; perquè l´interès particularista no esdevé d´un principi o d´una necessitat nacional o patriòtica: I heus ací les frases característiques nostres: “El Valencià, mil duros i tartaneta”, “A València és difícil que vinga el comunisme, perquè ací la terra està molt repartida…” Lo ben cert de tot açò és que València fruix de l´esperit burgés per excel·lència, com ningun altre poble. Doncs, què pot ser la política esquerrana en València? Talment lo que és en València l´esperit religiós: una expressió més o manco profana i acomodatícia de nostra manca d´espiritualitat; absència ben entesa del sentit d´autodeterminació espiritual… i tornem la pregunta: Què pot ser la política esquerrana en València? Una aspiració liberal i democràtica d´acord amb les normes burgeses, dins el sistema capitalista? Ah, en eixa política estaran d´acord JA, precisament, tots aquells que no mai sentiren la emoció esquerrana. Puix no faltava més! No es tracta ja de una qüestió generadora, sinó d´una realitat positiva que cal conservar… i, qui gosaria en València deixar de ser tributari d´una raó conservadora, encara que siga liberal i democràtica. I esperarem que siguen els castellans revolucionaris els que ens diguen que la terra de València és la que pitjor repartida està, precisament perquè ha vingut repartint-se des de que l´imperialisme catòlic volgué imposar-nos una personalitat, una personalitat burgesa, liberal…

*

I anem a comptes: En Alemanya, el líder del nacionalisme -eixe nacionalisme crispat, verinós, imperialista- acaba de pactar amb les forces eternament conservadores del capitalisme. L´element obrer, treballador, veu caure´s damunt la sarpa de la tirania: cada dia troba més lluny de sí la seua redempció… si és que no està ja abraonant-la. Si a l´Esta espanyol triomfara un dia -no hi ha que pensar-ho- el nacionalisme espanyol, clero espanyol, economia espanyola, honor espanyol…- què farien els valencianistes esquerrans?

La nova tirania se´ls engolaria, a menys que no anaren a l´avantguarda de la nostra revolució. Perquè al liberalisme, a l´esquerranisme se li ha presentat ja una qüestió generadora que cal estudiar i assimilar.

Angelí Castanyer

EL CAMÍ. 11 febrer 1933

This entry was posted on Dimecres, novembre 14th, 1990 at 19:37 and is filed under País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.