Llombart i Llorente

Us invito a llegir detingudament aquesta crònica publicada a Mirador Valencià de La Humanitat. Els més joves no sé quina interpretació en faran. Per als que tenim una edat certa trobem una similitud de les apreciacions que s’hi fan de Llorente en el seu temps i –totes proporcions guardades!- el que representa la política d’Omnium Cultural durant el franquisme que va ser interessada políticament, “tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de conduir” el catalanisme, i que desemboca a la transició amb la victòria del nacionalisme conservador. Les classes populars -com a tals- són capaces de sacrificar-se pels seus ideals, el nacionalisme de les forces conservadores mai perd de vista els seus interessos.

Tot i que a Catalunya existia una burgesia nacionalista que va saber jugar el seu paper i també aprofitar el moment, la societat catalana no va perdre els seus referents del temps de la República. Per això, un cop la llibertat assolida, recupera immediatament la Generalitat i el seu president exiliat, combatut pels prohoms d’Omnium; al cap d’un temps els Llombart’s catalans pogueren suplantar els Llorente’s amb una política, al meu entendre, més autènticament nacional i més social.

El drama al País Valencià és que no tenia -ni té- una burgesia al nivell de la de Catalunya (solament unes individualitats) i a més van faltar Llombart’s capaços d’arribar al poble, des de baix, “cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat”, podem llegir a l’article. Aquests referents havien desaparegut en la tempesta de la guerra, i els nous van haver de crear un nou imaginari que -encara sort- ha pogut “salvar-nos els mots”.(A.C.R)

Llombart i Llorente

ANGELÍ CASTANYER I FONS

llombartconstantiÉs pintoresc el joc d’idees que presenta el valencianisme quan hom es preocupa de treure-li conseqüències a tota eixa sèrie d’imponderables que han vingut a establir, si no l’ús adequat, l’aplicació demagògica dels conceptes que podríem dir-ne “doctrina patriòtica” i “sentiment nacionalista”; car no ha mancat mai qui tractara de fer un credo de lo que és sentiment, i un sentiment, més o menys autèntic de lo que és teoria en el nacionalisme.

Fretura dona el pensar que si a les primeries de la fundació de “Lo Rat-Penat” –societat amadora de les glòries valencianes, fita inicial del valencianisme romàntic- no haguera existit l’empeny suïcida de fer del valencianisme tan sols una abstracció sentimental en lloc de una idea política, a hores d’ara el País Valencia hauria cercat un grau de maduresa nacionalista tota plena d’iniciativa i substància populars, de responsabilitat i d’eficàcia política. Però esta afirmació, amb tot i ésser bastant efectiva, esdevé pàl·lida i banal davant el fet de la seua més autèntica definició; i és, que allò que hem dit abstracció sentimental i que des de un cert punt de vista pot aparèixer lògic i estimable, en realitat no ve a ésser més que tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de coduir el valencianisme.

Constantí Llombart i Teodor Llorente són les figures destacables d’aquella època del valencianisme incipient. Liberal l’u i conservador l’altre, podríem dir que els dos hi eren verament valencianistes; però entre ambdues personalitats característiques, la diferència és res menys la de que Llombart veia el valencianisme de baix a dalt, ço és, com una manifestació de llibertat del poble contra tota forma d’esclavitud individual i col·lectiva, i Llorente no va fer més que recolzar-se en la lloa i conreu de les glòries passades, com un bell mig de superació. Enyorava la pàtria per tal de cantar-la i quasi bé diríem que era el fi de la pàtria lo que més en cert mode li podia plaure al seu esperit romàntic conservador, en tant que per a Llombart constituïa l’incentiu de una protesta viva i constant dalerosa d’una forma nova i efectiva de recobrament. Aquest era un liberal romàntic, tot seny i voluntat, que anava a la lírica com una drecera més de superació patriòtica cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat.

Doncs bé: amb tot i essent fonamental aquesta diferència entre una i altra concepció del valencianisme romàntic, esdevindrien objectivament estimables per igual si tot quedara en esta dolça actitud abstracta d’apreciar el problema. Però el cas és que si en Llombart el sentiment valencianista es fa un sentiment polític liberal, que ja propugnava la forma republicana com a mitjà i com a forma substantiva de govern, en Llorente també pren la lírica patriòtica un altres sentit polític, que esdevé precisament tot el contrari; car no deixà Llorente de sentir i propugnar una política reaccionària i fatalista, d’acatament a les institucions, de conformitat als fets inqüestionables. Un temperament i un criteri “reaccionista”, que ve a omplir de contingut polític reaccionari l’expressió cultural del valencianisme en aquella època.

Heus ací com el nacionalisme presenta a tothora dues formes profundament i essencialment polítiques que per igual reprenen camins de cultura i de superació, sense que hi hatja de les dues ninguna que puga creure’s específicament cultural i patriòtica, tal com sol proclamar-se per ahí; només que la una pren, per tàctica, aquella denominació de totalitària en el concepte, patriòtica en l’ideal, d’aparent indiferència a les formes polítiques, en tant que l’altra adopta el procediment lleial de propugnar una política de recuperació nacional de cara al poble, sense desentendre’s per això de la llavor indispensable de retrobament de la pàtria per la cultura.

Constantí Llombart i Teodor Llorente. Dos noms, dues polítiques i dues tàctiques; bé que una pren la forma cínica del totalitarisme per tal d’anar imposant-li, sinuosament, al poble, una consciència nacionalista reaccionària, que és la pitjor forma d’esclavitud, en tant que l’altre es manifesta clara i ardida per la llibertat i la superació, camí el més autèntic del ver totalitarisme, ideal, sentiment, doctrina i acció, tot plegat, amb el poble i per al poble.

llorente

Segona crònica a Mirador Valencià de La Humanitat

Leave a Reply