L’escriptor i periodista, Eduardo Haro Teglen, avui desaparegut, es consideraba “un niño republicano” i jo també m’he considerat sempre un “nen de la Guerra”. I a tal efecte he estat repúblicà i difícilment he pogut admetre l’actitud de l’Església catòlica contra aquella tímida tentativa republicana de trencar amb “l’Espanya eterna”. I he estat nacionalista, fidel als valors dumans i democràtics de tothom – la sola manera acceptable, a meu entendre, de ser nacionalista.
I la manera de conciliar el meu nacionalisme i el meu republicanisme espanyol ha estat amb el federalisme. Però com molta gent, amb el circ de la sentència del TC la paciència se m’està acabant. No trobo explicació raonable per què els tres indivius de la image a sobre que s’estan fumant un puro darrere les barreres de la plaça de toros de Madrid -i que segur que troben constitucionals les curses de braus-puguin dissertar sobre “el diví i l’humà” i i més precisament sobre el que se senten els ciutadans de Catalunya consultats en referèndum al qual han respost majoritàriament que Catalunya és una nació. Per un costat hi ha la legitimitat del poble de Catalunya amb els valors que l’ han mantingut viu com país al llarg de la història, i de l’altre estan els magistrats d’un tribunal desprestigiat convertit en camp de batalla d’interessos d’uns i altres.
La sentència del TC no elimina la frase de l’estatut que defineix Catalunya com una nació, però sí la converteix en una declaració retòrica sense més validesa que la sentimental però sense cap valor jurídic.