La crisi mundial està per tot i aquí no sabem com acabarà la negociació sobre el finançament.
Acabi com acabi però, conec gent totalment desenganyada desprès de les vicissituds del nou estatut i l´actitud de la dreta i l’esquerra espanyoles. I poc importa que la culpa del show que hem viscut i les retallades i “cepilladas” a les que hem assistit siguin culpa dels uns o dels altres, o de tots plegats; de Catalunya o de Madrid, o de tots dos.
I tampoc importa que s’hagi obtingut finalment un millor estatut. Es senten defraudats per l´encadenament d´actituds i de comportaments vinguts de l´altra banda de l´Ebre i del mateix cap del govern.
Aquesta gent, és gent d´esquerra, catalanista -algu d´ells s´ha mogut en l´òrbita del PSC i d´una possible Espanya federal. Han arribat a la conclusió que els espanyols, no és que no la vulguin aquesta Espanya federal, és que militen en contra. Han constatat que es rebutja una Espanya on Catalunya i les demés nacions, sense necessitat de tenir un Estat propi, tindrien el pes polític (i no solament el finançament) que necessiten. Veuen que l´Espanya actual està blindada per la Constitució i constaten, un dia sí i un altre també, que no hi ha voluntat política de fer cap pas endavant.
I front aquesta impossibilitat, aquest mur infranquejable, es passen sense vacil·lar a l´independentisme. I de res serveix intentar fer-los veure la incongruència i la contradicció en la que es mouen política i racionalment quan, arribats a la conclusió de que és impossible saltar el llistó… en doblen l´altura!
A això responen: “Totalment d´acord; davant dues impossibilitats –independentisme i federalisme- em permetràs que esculli el que em demana el cos!”
És totalment irracional i estan en la situació de qui ha patit un desengany amorós. Sens dubte. Però la política sense sentiments, no és política.
O millor dit, la política sense sentiments és una política exclusivament d´interessos, és a dir, que la practiqui qui la practiqui -i en tenim exemples històrics- acaba sent de dretes.
Que persones que hagin analitzat pro i contres de l’independentisme es posicionin d’aquesta banda, ho trobo, dins dels seus sentiments, raonable. Però, que la gent vegi com única sortida del benestar econòmic de Catalunya l’independentisme, francament, no s’han aturat gaire a estudiar les noves situacions que hauria d’afrontar el nou país; per començar, pel treballador tant sol canviaria la nacionalitat del seu “opressor”, i més aviat serien inconvenients que avantatges; sol cal veure el munt de “gastos” que et cauen a sobres quan decideixes independitzar-te dels pares, no varia pas tant per un país.
Sempre demano a qui em defensa la independència que em doni un sol exemple de país petit on el treballador o aturat gaudeixi d’un benestar social equiparable als dels rics, amb relació dels seus ingressos, es clar… encara espero resposta. Estem molt bé acostumats i amb la possibilitat d’haver de renunciar a la gratuïtat de l’ensenyament, sanitat, atur, pensions… a canvi de la independència dubto que li sortissin gaires seguidors.
Alguns estem convençuts que una Catalunya independent se´n sortiria econòmicament i social.
Hi ha prou països d´unes dimensions semblants a les de Catalunya que funcionen molt bé i en qualsevol cas son responsables dels seus errors.
Jo el que demano que algú m´expliqui les avantatges que tenim d´estar ficats dins de l´estat espanyol?
Un estat que no ens respecte en absolut, que se´n enfot, ens escura tot el que pot i que encara ens fa passar per insolidaris i aprofitats.
Un estat on sempre ens hem d´anar justificant, on sempre ens hem de fer estimar. Ara, aquest estat no fa cap esforç per a que nosaltres l´estimem.
Ja n´hi ha prou.
Crec que no es discutible el fet de que amb aquesta gent anem perdent un llençol a cada bugada. Si seguim per aquest camí, en pocs anys no existirem.
Per a mi, de tu a tu o res.
Insisteixo, quina avantatge ens representa pertànyer a l´estat espanyol?
Hi ha un error greu en aquest interessant article, que en l’especific context de la societat catalana no nomes es un error si no que actua com a idea toxica, desorientadora i desmovilitzadora . Quan diu: “…arribats a la conclusió de que és impossible saltar el llistó”¦ en doblen l´altura!” . La mes gran utopia es voler federalitzar allo que no es vol federalitzar. No hi ha antecedents en el mon d’un proces federal exitos entre parts que majoritariament no el volen i encara menys entre parts que no es reconeixen entre si com a tals parts. En canvi la hisotria recent esta plena de processos de creacio de nous estats a partir de estats que han fracassat en no saber articular les seves realitats nacionals internes i que sovint han abusat les grans de les petites. En el nostre entorn mes proper Noruega de Suecia al 1905, Eslovaquia y Txequia als anys noranta, Les republiques baltiques, ara Groenlandia respecte a Noruega, son exemples de que tot es possible i des del pacte i acord civilitzat entre parts. Hi ha un meme en la ortodoxia dominant socialista que esta fent molt mal a la ciutadania al no dir les coses pel seu nom. Si vols en podem parlar mes d’aquests temes. Podeu llegir el meu article a noucicle
¿CUANDO EL DISCURSO FEDERAL ES CINISMO UTÓPICO?
http://www.noucicle.org/NCarticles/1489.html
Per cert desde que em possiciono clarament per la legitimitat d’un discurs pel dret a decidir dels ciutadans de catalunya, en l’entorn noucicle i en l’espai sociopolitic que cobreix el psc no em publiquen cap mes aportacio. Altre error greu de negacio de la pluralitat d’idees quan el 22% dels votants del psc son sobiranistes-independentistes segons l’estudi recentment presentat pel centre d’estudis sobiranistes de Catalunya. Quan va adherir-se al discurs independentista el partit socialista eslovac?.
Aixo el va impedir promoure el federalisme europeo com a horitzo de futur?. Obviament no. la via federal txcoeslovaca era simplement via morta. El federalisme es mereix que no s’el degradi al servei de fites inviables i mantenidores d’estructures provinents de l’abus colonial dificilment reconduibles.
No sabeu l’error que suposa el ninguneig del sentit d’estat a catalunya en l’espai propi. El federalisme realista es l’euroffederalisme, no l’hispafederalisme. Observeu-vos el meme . A cap parella que no funciona s’el pot demanar que continui sota el mateix sostre, pero si poden paertanyer a la mateixa comunitat de veins o al mateix partit, NO?
I’m sorry: Quan he dit “… ara Groenlandia respecte a Noruega..” volia dir
“ara Groenlandia respecte a Dinamarca” .
Pensem de pas en el cas d’Eslovenia…..algú pensa allà que els ciutadans eslovens enamorats del discurs federalista han d’apostar per reinventar / tornar a una federacio balcanica (o iugoeslava) ?? ….o politicament el mes realista per ells es apostar per a que Eslovenia com a estat contribueixi a la federalitzacio de la UE ?. Els axiomes doctrinaris que el socialisme iberic repeteix memicament en materia de federalisme estan caducats fa 100 anys. Cal innovar i fer compatible el necessari sentit d’estat a Catalunya (imprescindible per uan societat globalitzada, agil i responsable de si mateixa, madura poltiicament) amb la federalitzacio progressiva d’europa. El deficit de sentit d’estat a la societat civil catalana, producte dels 300 anys de nul o insuficient capacitat d’autogovern i ninguneig iberic conforma un greu deficit que no pot esperar mes en ser readreçat per tal de dicposar d’una comunitat politica capç de contribuir a la conformacio d’Europa i d’un mon mes acceptable i sostenible. Prou de l’encallament toxic del discurs hispafederalista, aquests memes, en tant que despres de ems de 100 de fracas s’han convertit, mutat, en una mena d’idea-virus improductius, i per tant toxics , han de ser contra-restats i sustituits per idees mes raonables , des de la serenor d’un horitzo d’autorespecte i de bona convivencia a la comunitat politica catalana i si es possible amb la resta peninsular (amb portugal, gibraltar, pais vasc i andorra segur que ens entendrem). I hem de fer-ho renegociant si cal fins i tot el concepte de pais per fer-ho viable, actualitzant-lo per no topar amb un discurs trentista desactualitzat , si no de segle xxi.