Aquesta foto és la imatge desoladora d’una situació real a l’administració de Justícia, en concret del Jutjat de Executòries número 2 de Madrid.
I probablement trobaríem un espectacle semblant a moltes administracions. Els interessats al·leguen falta de recursos i mitjans per poder fer front a la situació. I tenen raó quan la situació ha arribat al punt que mostra la foto.
Quan s’arriba a aquest punt, en efecte, fan falta molts recursos per poder-se’n sortir; a més, cal temps, suor i llàgrimes com deia aquell; i molta organització que és el que en general també manca a la nostra Administració.
Però la pregunta que cal fer-se és: com s’arriba a aquesta situació? En la majoria de casos, la falta de recursos és l’excusa a posteriori dels interessats. I des de fora, els mal intencionats l’atribueixen a la indolència dels funcionaris. Permeteu que parli de primera mà.
Es pot constatar que quan un treballador de l’Administració rep instruccions, sap el que ha de fer i és objecte del seguiment adequat per part del seu cap, el seu comportament i la seva eficiència no és diferent a la de qualsevol treballador de l’empresa privada. El que falla estrepitosament a l’Administració és la cadena de comandament. Sovint les persones que ocupen aquests llocs tenen interessos laborals a l’exterior -no sé si encara avui els tenen- superiors als que tenen a l’Administració. A l’Administració, molts d’ells, només fan que deixar-se veure i cobrir l’expedient; per no parlar d’aquells que professionalment no estan a l’altura de les responsabilitats que exerceixen.
La mala fama que té l’Administració no hauria de recaure sobre els funcionaris -els funcionaris de “a pie” s’entén- però sí en la cadena de comandament, o millor dit en els titulars dels llocs de comandament, perquè de cadena no n’hi ha.
Quan un responsable fa el seu treball i prepara, organitza, s’informa i verifica els temps de realització de les tasques que encomana, i després redueix a la mitat els temps calculats per realisme, i com a coeficient de seguretat, constata que a l’Administració pública en general sobren hores i personal per executar el treball de cada dia! Els càlculs resulten exactes per a treballs materials, ho són menys per a tasques més intel·lectuals que necessiten reflexió. Però, en segons quins casos, existeixen paràmetres i coeficients que permeten les correccions adequades.
Si no es fa aquest treball i si no es fa un mínim seguiment de les tasques, el poc o molt treball que es podria fer i no es fa diàriament es va acumulant i un bon dia tothom es sorprèn de constatar el panorama de la foto. La major part de l’acumulació de treball a l’Administració no té més explicació.
I ara, dos exemples concrets.
El procediment de preparació, càlculs, seguiment i verificacions descrit es va aplicar als anys vuitanta, als inicis de la transició per a la digitalització previa a la informatització dels milers i milers de rebuts en paper dels impostos municipals de la província de Barcelona -hi comprès la capital. Muntanyes de paper! Gràcies al procediment, el que hagués pogut costar anys es va obtenir en mesos, i el personal sentint-se útil, motivat, satisfet i professionalment content.
I l’altre exemple és el del Servei d’Activitats Molestes, Insalubres, Nocives i Perilloses a la sortida del franquisme. En aquest cas es va constatar que el reglament atribuïa la mateixa importància i exigia els mateixos requisits per a la llicència d’obertura d’una gran superfície que d’un “xiringuito” de vendre gelats. Es van accelerar els tràmits de les paradetes inofensives i en dos mesos, d’un total de milers d’expedients, solament en va quedar una xifra assumible; a partir d’aquí els “perillosos” van tenir prioritat i es van poder estudiar al dia i amb l’atenció deguda.
Amb el caos anterior la corrupció estava servida car permetia acordar llicències amb una total lleugeresa i discrecionalitat en funció de les pressions que sempre ocorrien -i no era casualitat- al darrer moment i en els expedients de més entitat. Vist la època, no es pot descartar que, amb el caos, era justament el que es pretenia; però aquesta és una altra qüestió.
L’Administració pública amb la democràcia, com tot, ha progressat una barbaritat -només cal veure la d’Hisenda- però malauradament la Justícia s’ha quedat, i a vegades no solament operativament, a una altra època.