Des de la manifestació de l’11 de setembre, la independència de Catalunya ja no és una més de les opcions que es presenten als catalans, sinó que ha esdevingut l’opció a favor o en contra de la qual es posicionen totes les altres. D’entrada, també ha provocat l’error en el que s’ha precipitat amb la por de que li guanyés la ma el PP en la defensa de les essències pàtries espanyoles, el primer secretari del socialisme espanyol. Un error més comprensible que el comès també pel líder del PSC que podia haver près tot el seu temps. D’altra banda, per si no hi havia prou tela al teler en d’altres qüestions, el PSC, pronunciant-se amb la precipitació que ho acaba de fer ha tirat per la borda 30 anys de catalanisme i de centralitat, dels que havia fet gala des dels seus orígens, i d’entrada, ha perdut una part dels seus electors potencials.
Fins ara, el catalanisme que ha estat considerat com el nacionalisme d’esquerra, és a dir resistencial front al nacionalisme agressiu espanyol” podia obviar la secessió perquè disposava amb el federalisme d’una alternativa a la independència, en mans fins no fa molt d’una minoria.
Contràriament a les qüestions socials que han demostrat darrerament amb la crisi el poc poder que tenen els polítics -inclosos a nivell europeu- en front del capital , els problemes territorials i ’identitaris estan més a prop i depenen directament dels “polítics “locals” de resoldre’ls o no. I com ha escrit Joaquim Nadal: “qui no vegi que ara que la sobirania, el dret a decidir i les estructures d’estat són el centre del debat, és miop.”
Al PSC que sempre s’ha considerat amb justícia com el partit més representatiu de la societat catalana hi són tots els matisos que trobem en aquesta. La direcció actual defensa la unitat d’Espanya i voldria encapçalar la part catalana que no vol la independència, i és decanta per l’autonomia o el federalisme. En el si del PSC, un sector de joves que aposta pel catalanisme considera que el PSC no pot quedar-se com el partit de la “antiindependència” i no volen ser exclosos del debat. Aposten per un federalisme modern amb unes relacions contemplant una sobirania compartida amb l’Estat espanyol.
Un altre sector en el que podem incloure Ernest Maragall es pronuncia per una via confederal, és a dir una annexió voluntària a l’Estat però amb dret a l’autodeterminació reconegut.
Tal com estan les coses, l’opció independentista catalana sembla que podria anar tan lluny com la reforma constitucional quebequesa, que reconeix el dret a decidir, si bé refusa el dret a l’autodeterminació per considerar que no existeix una situació colonial. Sí que el Canadà accepta tanmateix la secessió amb tres condicions: la primera, que es faci a través d’un referèndum amb una pregunta clara; la segona, amb l’obtenció d’una majoria qualificada del cens (el que els canadencs nomenen une majorité élargie) i la tercera, l’obertura d’una negociació per pactar les compensacions de l’Estat perjudicat. Òbviament aquesta via negociada requereix l’acord del PSOE i del PP, que com es pot comprovar, de moment no donen signes “d’estar massa “por la labor”. Fora d’aquesta via sempre queda la declaració unilateral d’independència per part del parlament català amb totes les incògnites internes i internacionals. No crec que sigui ridícul suposar que les delegacions de la Generalitat a l’estranger, a més de les gestions comercials, fan altres tasques com sondejar els governs sobre la eventual independència de Catalunya, i el president de la Generalitat hauria de saber a què atendre’s. O potser sí, sigui ridícul suposar-ho!
Bé, desprès de llegir tot aquest ventall de possibilitats que s’obren a la ciutadania catalana, solament queda recomanar-li al PSC que l’opció per la que finalment es decanti, que tot indica que continuarà sent la federal, estigui suficientment definida -no com fins ara- per convèncer l’electorat, ja que tindrà que afrontar-ne dues altres opcions tan clares com l’Estat propi o la unitat amb Espanya.