Catalunya Causa Comuna (2)

La Conferència Oberta, Catalunya Causa Comuna ha començat amb bon peu i és un primer encert haver escollit com a acte inicial per parlar del catalanisme del segle XXI la seu de l´Orfeó Martinenc, en ple barri del Clot com va remarcar Teresa Sandoval.

També és un encert la formula escollida pel diàleg. Una mesa constituïda per quatre ponents Miquel Caminal, Jordi Font, Josep López de Lerma i Ferran Mascarell, una moderadora, Maria Badia i quatre interlocutors periodistes, Joan Tapia, Rafael Pradas, Teresa Sandoval i una jove; també la participació del públic de la sala que anava passant per escrit les seves preguntes i la dels internautes que enviaven les seves i es llegien en directe.

Amb totes les intervencions i la seva diversitat, matisos i divergències es va poder comprovar que Catalunya ha de ser, en efecte, la causa comuna, i això des de l´afirmació de Caminal, “primer ciutadà que català” que prefereix una “causa comuna” a una “casa gran” on hi pot cabre tot i res, i pronunciant-se amb rotunditat per una Catalunya en el marc federal d’Espanya, fins a Ferran Mascarell que pensa que el catalanisme ha deixat de ser objecte polític i que la esquerra s’equivoca quan deixa de considerar la identitat. El diputat de Convergència i Unió Josep López de Lerma va ser contundent: “Catalunya viu una impostura; Catalunya ha d’estar fora o dintre d’Espanya, i si està dintre -com creu ell que és convenient- ha de participar al govern”! Jordi Font abonà per preservar la unitat civil del poble català majoritàriament establerta evitant “les minories radicals d’un extrem i l’altre que s’exciten mútuament”. D’alguna manera l´existència mateix de la Conferència Oberta valida la tesis de Mascarell de que Catalunya necessita recuperar la centralitat del debat polític.

No es tracta aquí d’aixecar acta permenoritzada de les intervencions, totes interessants i sòlides ja que sens dubte es publicaran. Això dit, no puc deixar d’esmentar tres punts importants.

El primer: la racionalitat i l’alt nivell, en efecte, dels arguments esgrimits. Va haver-hi unanimitat en que en el catalanisme hi caben totes les posicions i es poden debatre totes, des de l’autonomisme, el federalisme i l’independentisme. Ara bé, també es va constatar que no existeix una proposta elaborada pel federalisme, ni per la independència, ni tanmateix per l’ampliació de l’autonomisme!

El segon punt es dedueix de l’anterior: la necessitat de definir amb claredat els objectius del catalanisme del segle XXI.

I el tercer punt que voldria esmentar -potser de manera prematura, ho reconec- és negatiu i voldria equivocar-me. L’objectiu i el nivell que es pretén en aquesta Conferència Oberta, la vàlua intel·lectual i la confiança que es mereixen els ponents i el principal impulsor de la iniciativa, Raimon Obiols, el respecte a tots els participants, i la mateixa eficàcia del projecte, requereixen una altra resposta dels mitjans de comunicació catalans, i si aquesta Espanya “plural” respectés realment la pluralitat, m´atreviria a dir, que també dels mitjans espanyols. Perquè es pot pensar el que es vulgui però, com va dir Mascarell, és obvi que l´Espanya actual se li deu a Catalunya, i el que es debat a Catalunya en aquests temes hauria d’interessar tothom. I si la cobertura mediàtica de Catalunya Causa Comuna no és la correcta -i tot apunta que no ho serà- a més de constituir un fet lamentable, seria convenient que el PSC que ha avalat l´iniciativa en un Congrés, s’interessés en solucionar el problema.

One Response to “Catalunya Causa Comuna (2)”

  1. Enric Benages ha dit:

    Amic Àngel,

    A mi també em va agradar la conferència a l’Orfeó Martinenc. Coincideixo amb tu en que les intervencions varen tenir un molt bon nivell, a banda de que jo m’identifiqués més amb un que amb un altre, tenen tots ells el meu respecte i reconeixement. Potser hauria calgut que els interlocutors no haguessin estat quasi bé també “ponents”…
    Malgrat que jo tracto de no fer mai afirmacions o negacions absolutes, penso i, ara si, afirmo rotundament que la resposta dels mitjans en la difusió de les conferències, serà minça i fins i tot pot ser no serà.

    El “quart poder” té les caracteristiques de qualsevol “poder”: la democràcia imperfecta.

    P.S. Ara acabo de llegir l’Enric Juliana a La Vanguardia d’avui, haurem de fer les conferències en castellà?

Leave a Reply