Quan llegeixo als diaris que Manuel Pizarro, l´expresident d´Endesa i avui flamant número dos del PP a les llistes per Madrid, vol vincular els salaris als beneficis empresarials, no puc deixar de pensar que un ja comença a complir alguns anys. En efecte no és aquesta cap idea nova i la qüestió fou un dels temes que ja es van plantejar al Maig del
El raonament de l´altruista Pizarro sembla lògic a primera vista: “Empresa a empresa cadascú ha de saber quant poden obtenir els treballadors. Com més guanyi l´empresa, més podran guanyar, i si no hi ha riquesa, si no es generen beneficis, misèria per a tothom, així de clar”.
No solament té un aire evangèlic -s´ho repartirem com a bons germans- sinó revolucionari, comunitari! I havia de ser el vilipendiat Pizarro el qui fes la proposta. Que injustos que som! Ara bé, com és bona persona, no ens ho té en compte, i com fan els bons de veritat, vol fer la nostra felicitat malgrat nosaltres mateixos.
Aquesta vegada, de moment, no tenim constància de què en pensen els treballadors i fins i tot si han respost.
Fa quaranta anys els sindicats van dir: “D´acord, acceptem lligar la progressió dels salaris als beneficis de l´empresa!” A continuació van afegir: “Solament posem una condició, que els treballadors puguin verificar els comptes, que no els donin gat per llebre. I per això han d´estar representats al nucli dur de l´empresa on es coneixen les xifres i on es couen les grans decisions -i no solament participar en la gestió de la cantina.”
Encara ressonen els esclafits de riure d´alguns Pizarro´s de l´època i els crits d´indignació d’uns altres. Aquesta pretensió era una indecent provocació, un atac pornogràfic al sacrosant concepte de la “propietat”. Voler equiparar el capital al treball! Quin disbarat!
Per fer-vos una idea, fou com pretendre avui, en un món globalitzat, que les persones tinguin la mateixa llibertat de moviment que els capitals. Idees de somiatruites…