A uns dies de les eleccions generals creiem convenient editar un altre dels articles d’Angelí Castanyer de 1932, el qual, exceptuant algún que altre detall que comentarem, reflexa la situació en la que es trobava la societat valenciana, no gaire lluny de la confusió que constatem actualment. La diferència és que en aquells temps feia un any que s’havia ederrotat la dictadura blanda i la monarquia i es reclamava l’Estatut, i avui, desprès de 40 anys de dictadura, ens trobem amb l’Estatut i davant unes eleccions generals, disposats els valencians, si fem cas de les enquestes, a continuar soportant localment i també a nivell de tot l’Estat, una majoria absoluta per part d’una gent que s’ha oposat a tots els avanços socials durant aquests 30 anys de democràcia, no ha votat cap llei ampliant els drets civils dels ciutadans i per si fora poc no ha estat capaç d’expressar el més mínim sentiment de rebuix pels crims de la dictadura i s’han oposat sense compassió a que els familiars de les víctimes del franquisme pogueren localitzar els cosos dels seus morts perdonar-los una sepultura digna.
I un altre aspecte que ens apropa dels primers anys de la República, la necessitat davant la confusió, de “cercar ara també el desvetllament polític valencianista”.
Potser que davant la situació econòmica que estem patint alguns diran que hi ha qüestions més urgents. Probablement que els qui així pensen tinguen raó. Però comencem a estar cansats de constatar que mai és temps per les esquerres, ni en els temes socials i econòmics que per cert, cada cop s’allunyen més i s’escapen de les mans dels polítics, ni en temes més propers com en el cas que tracta l’article, dels sentiments i de la consciència de la nostra identitat, és a dir del que hom se sent en realitat. Sempre hi ha unes eleccions pel mig, o un cas de força major per aconsellar ajornar platejar les reivindicacions.
L’articulista constata, com podem constatar avui nosaltres mateixos les carències de la mateixa societat civil “reserves, moltes reserves, apartat, molt apartat”. I també el que pensa dels polítics que més que valencians, són espanyols,”homes de la política espanyola” es pot llegir. Però justament , parlant de llegir, millor que res llegim l’article, sense deixar de constatar per acabar un progrès actual de cara les properes eleccions al País Valencià, l’existència d’ un programa amb un mínim denominador comú per a una “acció conjunta de tots els sectors valencianistes” que trobava a faltar l’autor de l’article al moment de reivindicaciar l’Estatut durant la República.
EL CAMÍ
Estem cercant l’hora del desvellament polític valencianista; però heus ací que l’acció deslliuradora nostra no esdevé d’un seriós moviment col·lectiu, adobat amb l’eficàcia d’una preparació intensa i conscient. Dins pocs dies es debatirà la magna qüestió de l’Estatut, i una volta més, València improvisarà el seu esdevenidor per mig d’un vehicle executiu, oficiós, que no ha de respondre fidelment a eixa expressió conjunta, efectiva, que esplén la nostra sustantivitat.
Però potser que la culpa siga més de nosaltres els valencianistes, que dels demés. Jo encara no he vist als homes del nostre camp eixa actitud expressa d’acció continuada que implique un propòsit exclusiu de fer política valenciana, en el més alt sentit de la paraula. He vist romàntics a tots els camps. Romàntics de la filosofia i de les finances , tant com de la poesia i de l’art. Però a estes hores, són ja molts els poetes que apartaren la ploma d’ivori per tal de prendre el martell i l’aladre, i encara no hi ha un financer ni un supra-intel·lectual, ni un tècnic de la política que haja fet lo propi. Reserves, moltes reserves… Apartat, molt d’apartat. Allà, un nucli valencianista, conservador, homes reconcentrats (?) presos sempre de l’obsessió experimental, enamorats de la giragonça… Ací, la quinta essència esquerrana, tot segura que té la raó, cavernícoles de l’avantguarda… Allí, la tàctica: ací la tècnica. I res, res. Mentrestant, mig poble a qui som indiferents, i altre mig que no gosa arrimar-se a nosaltres de por que li preguntem la lliçó. I surant per damunt de tots, homes de la política espanyola que li estan dient al poble tot allò que nosaltres pensàvem dir-li quan fora l’hora oportuna…
El desvellament polític valencià ha de coincidir amb el desvellament polític valencianista, o no serà res. O experimentem l’amor del nostre ideal, o renunciem a l’ideal d’enamorar el poble. I amor és acció i és sacrifici. S’imposa, puix, el sacrifici i l’acció. S’imposa el programa mínim per a una acció conjunta de tots els sectors valencianistes.
Dins poc temps esdevindrà el desplaçament de les forces polítiques.¿Què haurem fet per a guanyar-nos l’estimació del poble? ¿Coneix este els nostres valors? Tota una vida d’expansions romantiques per a crear el fet de la reacció valenciana front a l’acció castellanisant de les monarquies borbóniques per a que ara, amb les mans llavades –llavades no vol dir netes- vinguen tots els partits polítics a mesurar-se el dret d’orientació, de determinació sustancial de València per mig de l’Estatut. ¿Podem estar d’acord?
Vinga el martell i l’aladre i la ploma. Acció, acció, acció. Propaganda, propaganda. Vinga el programa mínim de tots els valencianistes i un manifest de tons definitius a la opinió pública. Ja és hora de que assolim l’emoció efectiva del nostre ideal amb l’eficàcia positiva d’un programa d’acció. Demostrem la competència. I la valentia. És dir, cerquem la nova tàctica de la política dins de la tècnica emocional valencianista.
Angelí Castanyer El Matí 28/5/1932
EL MATí – 28/05/1932
Un poble que no té consciència d’ell mateix és un no-poble. Els no-pobles passen de ser subjectes polítics a ser ‘objectes’ polítics utilitzables i fàcilment manipulables. La docilitat del poble valencià tantes vegades alabada des del centre peninsular, com “los valencianos son abiertos” no és una altra cosa que dir “los valencianos, felizmente, han desistido de ser valencianos y prefieren ser una copia de nosotros”. I esta veritat tan “fotuda”, hi ha alguns que necessiten revestir-la d’inflamat patriotisme d’opereta: “Som més valencians que ningú”… Jo no necessite ni pretenc ser més valencià que ningú altre. No es tracta de cap competició per saber qui és més valencià, sinó més bé es tracta de l’exercici d’una ciutadania…
No hi ha cap lloc on puguen amagar-se els que fan ús de la valencianitat com una disfressa folklòrica, desposseïda de tot deure (o dret) cívic. Alguns ens voldrien així, com un teatret que es representa i que llava les consciències d’aquells que han fet deixament d’aquestes obligacions ciutadanes…
I això té molt a vore amb l’economia, perquè el poble que no es reconeix com a entitat política, no pot exercir la seua voluntat en relació als factors econòmics… Senzillament perquè s’ha autoliquidat com a “subjecte” polític; incapaç de reconéixer quins són els seus punts febles, quins sectors productius poden encapçalar la millora… Ens hem desresponsabilitzat de nosaltres mateixos i esperem que les solucions ens arriben de fora… Mentre, de “fora” el que ens arriba és més dèficit fiscal, quan som un territori pobre en el conjunt d’Espanya!! Continuem pagant com si fórem rics!! Això s’arregla des de la consciència de formar una col·lectivitat política.
Només heu d’agafar les dades que hi ha Viquipèdia en castellà, en l’article economia espanyola i voreu que els valencians estem per baix de la mitja en PIB per càpita, estem a l’alçada de Melilla i CONTINUEM pagant com si fórem rics!! Això només s’explica per una inèrcia extractiva de l’Estat Espanyol sobre la nostra economia, que no té en compte la nostra realitat, sinó només les nostres butxaques: Per Decret els valencians som rics… De la presa de consciència d’esta situació arribarien algunes solucions a la nostra malmesa situació actual… Situació agreujada per unes elits polítiques valencianes immerses en la corrupció i el malbaratament dels nostres recursos… A l’Estat li ha costat molt mirar cap a este costat, perquè en el fons eixes elits li han fet la feina bruta de controlar un territori, que tot i que siga “muelle” (com digué el Conde Duque de Olivares), sempre té unes minories conscients amb capacitat d’escampar la flama d’una re-conscientització perillosa per al seu projecte “Nacional”, també, recordem-ho “nacional” en el terreny econòmic.
Angelí Castanyer al seu article deia: “Però a estes hores, són ja molts els poetes que apartaren la ploma d’ivori per tal de prendre el martell i l’aladre, i encara no hi ha un financer ni un supra-intel·lectual, ni un tècnic de la política que haja fet lo propi. Reserves, moltes reserves…” Angelí demanava un programa polític que unificara les diverses sensibilitats del valencianisme polític a l’objecte d’obtindre representació electoral i capacitat d’actuació en els afers públics. I es lamentava d’aquelles elits valencianes sempre poregoses, que es conformaven amb fer reunions i dissertacions teòriques, però sense passar mai a l’acció…
Ara mateix no crec que siguen les elits valencianes de cap tipus les que han configurat Compromís; crec que més prompte són aquells i aquelles que Angelí Castanyer defineix com a “els poetes que apartaren la ploma d’ivori per tal de prendre el martell i l’aladre”…
Compromís té moltes possibilitats d’eixir al Congrés dels Diputats espanyol. Per fi a Espanya es visualitzarà una força que ha estat esclafada des de fa moltes dècades, concretament des de què la República va ser substituïda per una tirania feixista. L’estructura política de l’Estat s’ho ha fet per tapar-nos de totes les maneres possibles, començant per aquell sostre del 5% a les eleccions valencianes. Al País Valencià tot no era ni és com el conte folklòric que ens han obligat a representar feia vore que érem… I açò, aquesta visualització, ho dic convençut, és bona per a Espanya i per al País Valencià… No ho dic com aquells que s’omplin la boca d’Espanya, presentant a Trillo per Alacant, ho dic amb humiltat, perquè Espanya ha de vore el País Valencià amb uns altres ulls i ha de poder reconéixer que ací també hi ha dignitat, esclafada, però encara viva!!
Ànim, Àngel, continuarem parlant. Una abraçada des del País on vas nàixer!!