El dret a decidir a Catalunya

decidir5Les analisis que hem pogut llegir a la premsa es centren essencialment en el 9 de novembre, especulant amb la doble pregunta i si el govern català treurà o no les urnes al carrer davant l’oposició del Tribunal Constitucional, enfocant la mirada i responsabilitant de la situació  els polítics i sobretot en el President de la Generalitat Artur Mas. Quan en aquest cas en particular,  s’ha de dir que  el president de Convergència i Unió, per ara, solament ha pujat a un carro en marxa!

 

Conscientment es vol fer oblidar la transcedència del paper que han jugat els ciutadans  de Catalunya que s’han mobilitzat i han organitzat les manifestacions que s’han produit des del 10 de juny del 2010 i sobretot la d’aquesta DIADA 2014; manifestacions al meu entendre determinants, juntament amb la ibatalla  pel  “Dret a decidir”.

 

aquestes mobilitzacions s’originen  quan el Tribunal Constitucional, amb la meitat de membres  a l’espera de ser renovats, es va carregar -segons l’expressió d’Alfonso Guerra, “cepillar”-  el nou Estatut votat  pel Parlament de Catalunya,   igualment votat pels diputats del  Congrés a Madrid , i referendat pel conjunt del poble català.

En aquestes condicions els ciutadans de Catalunya no han acceptat de que els hi  prenguen  més el pel, sobretot si a aquests   fets, derivats del sentiment identitàri hi sumem l’exasperació per l’estafa de la crisi económica, el rescat de les Entitats Bancàries, i les retallades en Sanitat, Pensions i  i Eduació que també han sofert els altres pobles peninsulars.

 

El que passa és que mentre aquests s’ho estan pensant (de moment les enquestes electorals donen el PP guanyador de les properes eleccions!)  una vegada més Catalunya s’ha avançat al conjunt d’Espanya, com ho va fer al segle XVIII amb la revolució industrial o al final del franquisme amb l’Assemblea de Catalunya i la seva lluita amb els punts programàtics:  “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”! que va permetre revocar el decret franquista de 1938 anulant la Generalitat i   restaurar -la amb el retorn del seu President exiliat.

 

A partir d’ara, Pel que fa a les reaccions que pugui tenir l’Estat davant una Catalunya decidida a tirar endavant el seu sobiranisme, no crec que se li escapi a nigú que la situació a l’Europa del 2004 és lluny de correspodre a la dels fets d’octubre de 1934.

És evidentment  l’ aposta d’un poble mogut per un sentiment de dignitat, i estem convençuts de que si e l Govern no reacciona… mal pels seus interessos! I si reacciona violentment pitjor!

 

Pel que fa a l’opinió internacional s’ha especulat sobre el silènci dels Estats, exigint-los alguns un pronunciament ariscat abans d’hora, abans de saber fins i tot què es farà des de Catalunya i com.  Un pronunciament  que amb tota lógica els diferents països han esquivat i que dependrà en gran mesura dels resultats obtinguts  a la doble pregunta de en la consulta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?

 

 

 

Leave a Reply