L´expresident Felipe González havia de llegir un text a l´acte previst per celebrar el 25è aniversari de la victòria del PSOE que es va suspendre a conseqüència de l´atemptat perpetrat per ETA. Un text que finalment el diari El País ha publicat.
L´expresident escriu sobre les tres prioritats que fa poc va fixar el president Rodríguez Zapatero -una d´elles, el millorament de la convivència. I òbviament no podem deixar de subscriure i aplaudir afirmacions com aquestes: “… la España diversa que se esforzaba por reconocer y conocer los distintos sentimientos de pertenencia al espacio público compartido … nos hemos enfrentado los unos a los otros porqué sentimos la identidad de forma diversa … cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros … una Espanya de todos, solo así puede ser una Espanya para todos …”
Si es parteix d´aquests postulats i no de l´Espanya UNA (obviarem Grande y Libre, per massa fàcil), això ha de tenir conseqüències i no es pot quedar a nivell d´algunes boniques frases. Conseqüències, i positives, ja n´hi han hagut, només cal veure la situació de l´organització territorial assolida des de la transició, però de tota evidència no s´ha arribat al fons de la qüestió.
A ningú de bona fe se li escapa les dificultats a les quals s´ha hagut d´afrontar Rodríguez Zapatero fora i dintre del seu partit per intentar fer admetre l´Espanya plural real. I és evident que mentre -aritmèticament al menys- perduren les dues Espanyes, grans reformes constitucionals necessàries com la del Senat serà difícil -per no dir impossible- que es puguin tirar endavant. I en aquest sentit -sigui dit de pas- la responsabilitat dels electors catalans a les properes legislatives serà gran. Ja veurem. De moment, davant les dificultats, alguns s’han desenganyat i han optat -pel que per mi és una fugida en avant- per una opció, paradoxalment, encara més difícil i complicada, la separació pura i dura.
Una part de la ciutadania -molta més de la que es va manifestar dissabte sota la pancarta El dret a decidir– té present la famosa frase de Rodríguez Zapatero: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento catalan”; i pocs recorden les maniobres “politiqueres” de divisió fetes pel líder “nacionalista” de l´oposició, el de la “casa comuna” del catalanisme, abans, durant i després de la votació de l´estatut al Parlament. I el malestar que n´ha quedat no es pot reconduir solament en paraules sinó en fets, com diria el president Montilla, i jo afegiria: i en alguna cosa més, car fets positius no han deixat de produir-se´n i se´n produiran encara més, n´estic convençut, però tot indica que no serà suficient, perquè no s´arribarà, com ja hem assenyalat, al fons de la qüestió. Una qüestió que no és altra que, d´una part, el repartiment real del poder (quasi res!) i d´altra part, aclarir l´invent de Nación de naciones, i en el seu lloc fer, d´una vegada per totes, un Estat espanyol federal, fort i modern on la part puntera i solidària que sempre ha tirat del carro i sempre ha progressat en benefici del conjunt, tingui el pes polític que li correspon i no vegi la seva progressió retrocedir amb relació al mateix conjunt. El caràcter radial de l´Ave com al segle XIX (Madrid-Sevilla, Madrid-Toledo, Madrid-Valladolid, Madrid-València o Madrid-Bilbao) i no en xarxa, ens evita més comentaris.
No parlaré de finançament ni de competències, ni de balances fiscals; això ho deixo als especialistes.
Tornant, però, al text de Felipe González, si estem d´acord que “cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros”, no s´entén que mentre a Bruxel”¢les s´admet la utilització del català, al Congrés dels Diputats, a Madrid, no es puguin utilitzar “les llengües d’Espanya”; o que a Alemanya hi hagi una cinquantena de càtedres de català i a Espanya, fora de Catalunya, cap; o que un jutge prohibeixi l´ús del català a dos imputats i no es posin els mitjans necessaris per fer possible defensar-se en la seva pròpia llengua. Això sempre ha estat aberrant, però avui és inadmissible, a menys que el que es proclama dels drets dels ciutadans per contraposar-los als drets dels pobles, no sigui més que xauxa.
I si acceptem i compartim que “sentimos la identidad de forma diversa”, però al mateix temps mantenim que el fet de reclamar el dret a l´autodeterminació pels qui senten una altra identitat és un sacrilegi a la mare pàtria (perdó, actualitzem l´expressió: a la igualtat dels ciutadans i a la democràcia) s´estem burlant de la democràcia i del sentit comú, la cosa més compartida de la espècie humana, encara que no se’n adonin alguns polítics; a menys -que també podria ser- que dir qualsevol cosa no tingui per què comportar conseqüències.
I així podríem anar desgranant greuges i aberracions, uns més importants que d´altres, com el disposar el PSC d´un grup propi a la Cambra. A força de quedar-se amb que no hi hem renunciat, algun dia, si es vol que ens prenguin seriosament, haurem de considerar que ha arribat el moment propici de recuperar-lo. O no?
Si com deia Campalans, la política és pedagogia, és hora de fer política. A Catalunya, de política i pedagogia se n´ha fet molta, i que es faci solament des de, o per Catalunya, de moment, els resultats no acaben de ser, pel que es veu, prou concloents. Ara li toca a Espanya, i és responsabilitat històrica del Socialisme espanyol fer la pedagogia necessària -i no solament pedagogia- si no vol que el nombre dels que s’apuntin a l´ “Adéu Espanya” de Joan Maragall (qui ho havia de dir que encara hi seriem!) vagi creixent; o dit de manera més prosaica i actualitzada, que el vot català d´esquerra, cada cop més, es refugií en l’abstensió.