Sota el mateix títol vaig publicar a La Vanguardia ( 01/10/2005) aquesta opinió que responia a un article del delegat de la Comissió islàmica d’Espanya a Catalunya, Omar Ribas. El reproduim avui per la senzilla raó que tot i havent passat 6 anys, encara és, malauradament, d’actualitat per a molts en aquest país, principalment per la gerarquia catòlica i la majoria que ens governa.
“Omar Ribas té tota la raó de queixar-se del fet que la seva religió, a diferència de la catòlica, no pugui gaudir dels seus drets a Catalunya. Crec però, que s’equivoca en el plantejament.No és si tot ciutadà té dret a l’ensenyament de la seva religió. Faltaria més! La qüestió és saber com i on. Per sort, gràcies a la lluita constant- i no precisament per part de les esglésies, la intolerància ha anat reculant.
Un dels artificis que hi ha contribuït és l’adopció del principi de laïcitat en els països socialment avançats. En aquests països els fidels tenen el dreta a formar-se en la seva religió, pregar o deixar de pregar en les seves esglésies, temples, mesquites o sinagogues, i tots plegats a retrobar-se i respectar-se mútuament, junt amb els no creients, als bancs de les mateixes escoles, instituts i universitats, en un espai comú de convivència sense discriminacions, ni separacions, ni fronteres. Això tan senzill que respecta a tothom i que cohesiona una societat, a casa nostra, pel pes de la història, costa de comprendre i encara vivim tots, en diferents graus, la condició de dominadors i dominats, i no de ciutadans lliures i iguals”.
Amic Àngel,
Els seguidors de les “veritats revelades” tendeixen a eliminar la Raó , el pensament científic i el debat d’idees en la recerca d’un major grau de coneixement humà. Talment com les ideologies polítiques totalitaries.
En alguns paisos hem aconseguit bastir un marc de tolerància que cal defensar i aprofundir.
La tolerància, però, també té limits. Més enllà d’aquests límits hi ha tot allò o aquells que la volen fer minvar.
Hola Enric. Entre nosaltres no cal massa explicacions ja que com es pot veure, coïncidim sovint. Sobre els límits de la tolerància jo em quedo amb la frase que ara mateix no recordo de qui és: ” Cal ser intolerants amb la intolerància.” I en l’Espanya de sempre, d’intolerànça en sabem un rato llarg.