El Valencianisme republicà, com la generació que el va defensar, pel temps passat i les raons de tots conegudes ha desaparegut del nostre horitzó, ha passat a a la història. Durant quaranta anys s’ha tergiversat el valencianisme republicà, i alguns, aprofitant les circumstàncies de la dictadura i la seua posició de domini polític absolut han usurpat la paraula “valencianisme” servint-se’n única i exclusivament per lluitar contra el nacionalisme valencià que és el que justament era aquella gent. I de folklore res de res. Per copçar l’abisme que els separa del moviment que s’ha convingut anomenar “blaveros” només caldrà citar un fet significatiu: Una de les primeres decisions que va prendre aquella gent fou signar el 1932 les normes de Castelló, és a dir, si fa, no fa, el valencià normalitzat actual, o català del País Valencià que els nostres blaveros tant han combatut. Una batalla que han perdut, cal pensar, definitivament.
En aquest Blog, a ESCRITS D’EXILI trobarem el curriculum, articles, conferències i manifestos de dos representants d’aquella generació de nacionalistes republicans, els germans Josep i Angelí Castanyer.
L’amic Josep Palomero, membre de l’Acadèmia valenciana de la llengua ha tingut l’excel·lent idea, durant les seves recerques a la revista El Camí dels anys trenta d’anotar i enviar-me els articles que ha trobat d’Angelí Castanyer que hi col·laborava. Els anirem incorporant a ESCRITS D’EXILI encara que no siguin exactament l’exili. Avui editem el titulat Valencianisme-Liberalisme.
L’article apel·la a L’humanisme, al racionalisme, a la llibertat i a l’universalitat de l’ideal valencianista. Però fa un amarg retrat dels valencians que malauradament encara perdura. Hem respectat el vocabulari del’època; només farem una petita observació per a la comprensió del text: allà on llegim Liberalisme, hauríem d’associar la paraula amb el concepte de llibertat sense òbviament la connotació de caire econòmic que té actualment.
Sentiment i doctrina
Valencianisme – Liberalisme
“Hi ha un sentiment valencianista i hi ha una doctrina valencianista. I sentiment i doctrina conformen l’ideal. Per això, els que de cor seguirem la senda dreturera de l’ideal, sempre resguardant les normes constructives, ens trobem a l’hora en que les corrents universals ens conreen i ens atien.
La realitat és nostra perquè el moment universal és tema nostre. Valencianisme i racionalisme hauran de coincidir. L’esplendor de València no hagué de ser possible més que en aquelles èpoques d’un fort liberalisme, bé que relatiu. I en esta endreça triomfal cap al liberalisme absolut, València deu aprestar-se a la victòria de no perir com a poble.
El dilema va acusant-se cada dia més, i a casa nostra és precís dilucidar-lo.
Fou una generació de romàntics la que impulsà el sentiment valencianista. Les normes efectives, sortint de la gaia ciència –sempre poesia a l’avantguarda- crearen un estol immens de rebrotissos efectius. I és l’hora de la distribució. Cal, puix, que tots incorporen el seu sentiment valencianista a les doctrines racionals que hui imperen al món.
Però hi ha un altre dilema paürós, terrible. I és el següent: Per a la incorporació de la entitat col·lectiva “València” a este desvetllament universal, és precís, absolutament precís rectificar la nostra idiosincràcia: que la nostra idiosincràsia viu d’espatlles a la nostra substantivitat. És a dir, que l’enemic de València és el valencià inconscient, que ha fet expressa renúncia de la seua substantivitat pròpia; renúncia, peresa mental, feblesa anímica, absència d’eixe nou sentit d’autodeterminació que és a l’home modern la norma característica. Heus ací l’actual idiosincràsia del poble valencià.
Dien els nostres avis: “Quan més valencià siga, seré més espanyol.” I de tant emprar el truc, esdevingué un sofisma. I es deixà de ser valencià per ser espanyol; però un espanyol-castellà, que és la pitjor manera de ser espanyol.
Per tant, els joves de hui estem en el deure de dir-li al castellà: “Quan més espanyol vullgues que siga, deuré ser més valencià; i per a ser valencià en estes hores de recuperació, és necessari esdevindre un valencianista.” Valencianista vol dir home conscient de la seua sustantivitat positiva, que és capaç de refer-se contra una idiosincràcia negativa aconseguida en la turbulència de les imposicions estranyes. Valencianisme vol dir universalisme al punt que un home deu mirar al món des de si mateix. Voler recuperar la pàtria inmediata, és tota una afirmació d’humanitat i, per tant, d’ universalitat.
No volguerem ser esclaus d’una mistificació de la pàtria. El nostre crit d’alliberament era un clam de liberalisme. I és l’hora del liberalisme. Puix anem a ell, que d’ell venim i València, sorgint de les noves teories com de la pròpia essència, sabrà retindre-nos, única forma lògica de que nosaltres puguem retindre-la a ella amb dignitat.
Àngeli Castanyer. EL CAMÍ – València 4/06/1932
Moltes gràcies per traure a la llum de ‘la xarxa’ les paraules d’Angelí Castanyer, tan madures que podrien fer empal·lidir certes definicions actuals del valencianisme…
Jo em quede amb aquesta frase: “Valencianisme vol dir universalisme al punt que un home deu mirar al món des de si mateix. Voler recuperar la pàtria inmediata, és tota una afirmació d’humanitat i, per tant, d’ universalitat”.
Que lluny queda eixa definició i el sentiment que l’acompanya del pobre i mediocre regionalisme provincià en què ens han volgut fer viure als valencians… Mirar-nos al melic com a tot objectiu, a fi que no alcem el cap, era l’única possibilitat d’un ‘valencianisme’ que, per a ser-ho, havia de ser molt espanyol… Gentilici usat subreptíciament com a eufemisme que dissimule allò que s’espera(va) de nosaltres: L’acceptació de la nostra castellanització completa… I s’espera(va) que abracem alegrement i sense protestar eixa nova “personalitat”: Fins i tot acusant d’antivalencians les persones crítiques amb eixe procés despersonalitzador.
Ja els ha anat bé als hereus de Felip V que els valencians ens entretinguérem amb el nostre melic… S’ha a arribat a promoure, fins i tot, un valencianisme inflamat i emocional, però buit de contingut, per irracional. Alhora eixe valencianisme “emocional” es mantenia a ratlla perquè no prenguera consciència de quina era la dinàmica d’opressió que ve patint (de fa segles) el poble valencià i especialment les seues classes populars… Tot ha estat vàlid per a evitar una presa de consciència que poguera evitar la reversió del procés de desvalencianització.
Precisament la generació d’Angelí Castanyer representa la recuperació i l’expressió nítida de la consciència, la dictadura comporta l’eliminació d’eixa consciència i la seua substitució per formes més o menys elaborades d’un sentimentalisme sublimat… I amb la democràcia, ara, estem veient el renaixement d’aquesta consciència i la seua manifestació a nivell electoral…
No puc fer més que preguntar-me per què el poble valencià ha sigut alié, durant tant de temps, a un pensament polític que ja havíem sigut capaç d’elaborar a començament dels anys 30 sXX?? Reconec que esta pregunta és especialment descoratjadora.
El fet que un ser humà o una col·lectivitat humana recuperen la seua dignitat no és un fenomen particular o particularista… És una part del procés de dignificació de la Humanitat en el seu conjunt i per tant, ateny a TOTA la Humanitat.
Gràcies, Àngel, per oferir aquest espai per a l’expressió i la llibertat; Rep una abraçada ben forta des del País Valencià.
Miquel, una opinió molt sentida.Veig que les noves generacions valencianistes són les dignes continuadores d’aquells precursors. No sé per què, però els que han fet tocar fons als valencians col·lectivament com a poble ho pagaran. Només cal un petit concurs de circumstàncies per què tornem a vore ressurgir més alta que mai la flama. Les conseqüències d’aquestes eleccions o ja en elles podem vore´n el començament. Una abraçada.