Gragorio Peces Barba escriu sobre el debat lingüístic a El País. Deplora la falta de mesura en els articles escrits sobre el que ell anomena “las lenguas de España”. Diu que “el castellano debe ser el vehículo único de comunicación en las comunidades no bilingües” -mesura lògica per indispensable i pràctica- i també diu que “las lenguas autonómicas pueden ser las formas de comunicación vehicular de la educación para los residentes estables en una comunidad, con garantía de enseñanza y conocimientos suficientes del castellano, y posibilidad de enseñanza en castellano para los transeúntes con domicilio no estable en esas comunidades”. Considera igualment que les comunicacions que excedeixen l´àmbit de la comunitat amb llengua pròpia s´haurien de fer en la “lengua oficial” terme que prefereix a “lengua comun”.
Sembla que d´alguna manera vulgui respondre a Fernando Savater i el seu famós Manifiesto por la lengua común sobre el qual el filòsof va tornar a parlar fa poc en un article a El País. En aquest article Savater no pareix massa convençut del seu Manifiesto i/o té mala consciència perquè busca arguments que van més enllà de la estricte qüestió de la llengua:
“Porque el busilis de la cuestión no es el bilingüismo, desde luego, sino el biestatismo que los nacionalistas pretenden imponer en sus autonomías. Es decir, que haya dos Estados superpuestos, el local que ellos controlan más y más, junto al general que soportan y al que sólo acuden cuando esperan beneficios. En tal empeño biestatal, la marginación de todo elemento común con el resto del país -empezando por la lengua- es una herramienta esencial. Como esencial resulta para quienes pensamos de otro modo oponernos a tal tendencia y denunciarla”.
A part de que per Fernando Savater protegir i fomentar el que és propi té per corol·lari marginar el que ell anomena “lo común“, i a part també que sempre són els altres els qui tenen la culpa de tot -aquí els altres són els altres nacionalismes excepte l´espanyol- ara resulta que l’essencial “no es el bilingüismo“, sinó el “biestatismo”. Això ja m’agrada més; i li agraeixo que em doni la raó quan, amb l´explícit nom de “La llengua com excusa”, vaig escriure aquí mateix, parlant de Savater i els firmants del seu manifest:
“Les seves motivacions no són ni la llengua castellana, ni els drets, ni la llibertat dels ciutadans; la seva preocupació principal és salvaguardar una certa idea d´Espanya, més a prop de la “Una, Grande y Libre” que de la democràtica i plural -no parlem ja de la federal- tinguin i prenguin la posició política que prenguin en d´altres temes”.
A l´article citat, a Savater no li calia tanta argumentació més o menys confusa, tot hagués quedat més clar canviant simplement el titular del seu manifest pel de Manifiesto por la España Común, o més precisament UNA.
Francament, els autors del Manifiesto haguessin fet prova de més responsabilitat no enfocant-lo sobre la llengua i encara menys pensant amb Catalunya, perquè al País Valencià on existeixen les dues línies d´ensenyament (castellà i valencià), la tensió lingüística continua existent en certs sectors de la ciutadania, i a Catalunya amb la immersió lingüística, la convivència lingüística és la norma, no l´excepció.
I això, un intel·lectual i una persona cívica com Fernando Savater -si no fos per les seves motivacions nacionalistes espanyoles- hauria d´haver-ho valorat i tingut en compte.