L’entitat Assemblea Nacional Catalana (ACN) que s’acaba de constituir no pretén ser un partit polític i declara no voler entrar en competència amb els partits nacionalistes catalans. Tanmateix adopta els seus postulats i sembla que no es tracti de salvar el país d’avui, sinó les essències , de salvar l’ànima, o millor dit, l’ànima individual de cadascú! Aquest estiu l’ACN té projectat recórrer tot el país, sumant la Catalunya Nord i la Franja de ponent. No sé si l’ACN ho demana explícitament però els nacionalistes de les Illes i els nacionalistes valencians s’afegiran legítima i gustosament a aquestes marxes. Creiem conèixer bé Catalunya, el sud de França i el País Valèncià. En el cas de França els nacionalistes són quatre, i al País Valencià la eficàcia política passa per la recuperació abans de tot de la identitat valenciana. I ja que parlem de País Valencià, per la nostra part mai hem comprès la insistència de certs nacionalistes catalans i valencians–els nacionalistes valencians republicans eren políticament més formats i copçaven sens dubte t millor els sentiments del seu poble- de pretendre que els valencians tot d’un cop no se sentin valencians sinó catalans, com si això fora el més important, sobretot vist la reacció manifestament contrària del conjunt del poble valencià. Ens sembla elemental primer interioritzar el sentiment de pertenència nacional al País Valencià, i aquesta és la batalla, i a partir d’ací, als valencians, no solament la evidència dels seus orígens comuns amb els catalans, sinó també la percepció dels interessos tan culturals com econòmics amb Catalunya els vindrà per afegit i naturalment. Això políticament tan evident, per fi una formació nacionalista com Compromís ho ha comprès al descobrir i intentar desmuntar la estratègia a la que van recórrer lels franquistes durant la dictadura i a la transició democràtica per defensar el seu franquisme i el seu espanyolisme, i pretendre mantenir el País Valencià, un país amb llengua i cultura pròpies en la situació d’una vulgar província espanyola solament apta a “ofrendar nuevas glorias a España”, o bé, en una anodina “Comunidad” més. És bo de recordar que és el socialisme valencià qui va ser l’artesà amb el president Lluís Albiñana dels avanços d’auto-govern del País Valencià, obtenint la Generalitat pré autonomica. És evident també que el seu successor Joan Lerma no plantà cara a Alfonso Guerra com recorda l’amic Enric Tàrrega a les seves memòries on diu que que Lerma escrivia als ajuntaments per què no contrataren cantants valencians ni feren activitats amb “gent de les quatre barres”.D’ençà. el PSPV-PSOE està enganxat al carro del PSOE el qual no es desmarca de la concepció unitària de l’Espanya rància del Partit Popular. Segons Tàrrega tan Lerma com Guerra preferien perdre les eleccions, convençuts que si “el PSPV-PSOE continuava manant no podrien parar el nacionalisme valencià,però segur que la dreta el pararia”. Si Lerma i Guerra pensaven això, el menys que es pot dir és que tant a l’un com a l’altre no els va fallar el flaire polític.Tanmateix, avui la situació és la que és i hem de fer tots plegats un esforç per què el socialisme retrobi els seus orígens federals, conscients del fet que potser les llibertats nacionals del País Valencià es puguin obtenir o mantenir sense els socialistes, però en contra, segur que no. Hem hagut de cedir amb els símbols, substituint el nom de País pel de Comunidad (com de veïns!) i la bandera (la del país per la de la ciutat). Tanmateix hem progressat molt en l’essencial: hem guanyat la batalla primordial del reconeixement de la unitat de la llengua comuna. I la lluita per l’eix mediterrani ha estat constant des del primer dia i avui la patronal valenciana, deixant de costat la seva ideologia i mirant per fi els seus interessos i l’interès de país s’hi ha finalment pronunciat a favor, el que no vol dir que la batalla estigui guanyada mentre l’Estat central no ens doni prioritat sobre els altres traçats. Fent el que sempre ha fet Espanya contra tota lògica econòmica d’afavorir el Centre, faria un regal inesperat a tots els ports atlàntics i del mar del Nord europeus en detriment dels ports mediterranis.