D'un temps, d'un pais

 Aquest text d’Angelí Castanyer escrit des de l’exili, a Orà el el 1945, ja el varem donar a conèixer fa un temps car és increible la coincidència del final d’època que descriu i l’actual. I creiemconvenient de reeditar el text a l’ocasió d’aquest 9 d’Octubre quan hi llegim: “la generació actual del valencianisme polític, i es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui la comprenga, d’acord amb els principis inalterables de la llibertat per el progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria. Volen reprendre de bell nou l’estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme. . Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes. A qui li agrade aspirar l’atmosfera tèrbola del “vent de ponent”, bon viatge: Ancha es Castilla.

 

 

Per Angeli Castanyer i Fons

Per a vindre a bon fi en la formació d´una veritable ressenya retrospectiva del valencianisme polític, quasi seria més lògic concretar-nos a una simple història del valencianisme en sí, i més encara, caldria només la síntesi històrica del País Valencià; car, la història del nostre país -com la història de qualsevol altre poble- més que la natural successió de fets que marquen un desenvolupament progressiu dels elements nacionals, es caracteritza justament per tot lo contrari. La història de la nacionalitat valenciana es representa per una lluita defensiva, mai interrompuda, contra l´acció estatificadora de la nacionalitat castellana i, en conseqüència, un procés permanent de desintegració nacional a mesura que ha anat perdent en la contesa.

És de sempre que els pobles fonamentalment agrícoles han degut ser les víctimes propiciatòries dels pobles erms. Com el treball i el progrés demanen llibertat i pau, els pobles sedentaris, quina base de vida és la agricultura, són de natural pacífics i amics de la raó, de la raó i del raonament, pobles de lleis, i de lleis populars; democràtics per naturalesa, lliberals per temperament. Tal és el nostre poble. I és així que els pobladors veïns de les mesetes ermes, sentien per contra la necessitat de devindre guerrillers. I ara bé: per a que un poble guerriller puga devindre conqueridor, li és necessari sentir-se imperialista, és a dir, emparar-se en una doctrina d´extensió nacional (l’espai vital de l´hitlerisme; el “Ancha és Castilla” dels reis catòlics) basada en la unitat expansiva d´un dogma. Sense la Mística catòlica, els reis castellans no hagueren pogut mai imposar les seues lleis, el seu idioma, el seu sentit nacional en suma, al nostre poble. És el mite de guerra santa contra el infiel l’únic que pot amagar cínicament el veritable sentir de rapinya i d´extermini de totes les guerres que ens han fet. El Cid Campeador, en hostilitzar la vida serena i progressiva dels primers estaments de la nacionalitat valenciana, no és més que un bandoler a sou de la noblesa feudal contra l´esperit creador i pacífic d´aquells moros valencians que havien sabut convertir un eixam de llacunes insalubres en la més polida vega del món. Per això el rei En Jaume I, que no ve de terres ermes, en fundar de bell nou l´Estat valencià i unir-lo a la Confederació Calano-Aragonesa-Balear, dona al nostre país una Constitució que, dins de l´època, implica lo més avançat i progressiu, lo més revolucionari diríem, no tan sols pel seu fons intrínsec democràtic (bastarà dir que per primera vegada en el món la classe treballadora tenia intervenció directa en la governació pública a través dels seus gremis (sindicats) sinó, i demés, per l´especial disposició i acoblament que el rei legislador sabé donar-li a les característiques consuetudinàries del poble valencià. És, pues, el primer estatut del País Valencià, són els furs que llavors li atorgaren, la base política del valencianisme -del valencianisme polític-, per quant en raó d´aquella carta constitucional el poble valencià podia, com a tal poble, considerar-se lliure, i l´esperit nacional, a més, tenia obertes de bat a bat totes les dreceres necessàries al seu desenvolupament natural.

Allí ve, en efecte, l´època de l´esplendor, en que el País Valencià és exemple de nacionalitats senyeres en totes les branques del progrés. És d´allí que naixen, per exemple, les primeres lleis internacionals per a la navegació (Llibre del Consolat del Mar); l´organització gremial de l´artesanat col·loca la indústria valenciana a un nivell magnífic de producció i d´harmonia social; la Universitat de València és aleshores el llumener on convergen totes les mirades del saber i de la ciència; apareix en Xàtiva el primer llibre editat a Espanya i és en llengua valenciana que està escrit; Cervantes, en el “Quijote”, no té més que lloances per a tota la literatura valenciana de l´època, composta “en esa dulce lengua que solo a la portuguesa puede compararse de gracia y de donosura”…I és en València que aleshores no es concebix l´acceptació d´aquell rei que no haja fet previ jurament dels nostres furs, de la constitució política establerta per al poble, i a on, per tant, un conseller del regne, Vinatea, pot recordar-li, en certa memorable ocasió de desvetllament popular, els termes protocol·laris del jurament foral: “Nos, que valem tant com Vos, i, tots junts, més que Vos”…

Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint. Fou en el segle XVI, allà per l´any 1500, en que Carles V d´Alemanya i Ier. d´Espanya, sentint-se més prompte emperador germànic que rei dels espanyols, es negà a reconèixer els Furs de València i llançà son exercit de vassalls castellans i moros mercenaris contra un poble que havia tingut la gosadia d´alçar-se en defensa de l´ordre establert, de la justícia legal. Els gremis d´artesans i treballadors s´organitzaren ràpidament en milícies regulars, i a les ordres de llurs dirigents d´ofici i assistits per elements representatius de la noblesa valenciana lleials a la Constitució, tal com els comptes de Villarrassa, Conseller de Justícia de la Generalitat, feren front a la traïció del rei i demostraren una vegada més l´ardiment ideològic i la consciència ciutadana tan tradicionals i característics del nostre poble.

Es així, com podem vore, que el País Valencià no ha fet més guerres que aquelles a que ha segut compelit per tal de defendre, no justament el sol patri, sinó la seua legalitat constitucional. Mai el poble valencià ha segut guerrer ni revoltós; però mai el poble valencià ha deixat de rebel·lar-se contra l´opressió i la tirania, vingudes sempre des de fora: És sempre en defensa pròpia que ha tingut que guerrejar; és sempre en defensa dels seus drets legals, de l´ordre vigent, contra la fúria opressora, contra la mística totalitària, contra l´esperit imperialista i reaccionari de les dinasties estrangeres.

“Quan el mal està en Almansa, a tots alcansa”, dien els nostres avantpassats. En efecte; 25.000 valencians hagueren de caure en la darrera batalla per la independència i per la llibertat (1717), quan Felip V, el primer Borbó, pogué donar-se el gust d´abolir les nostres lleis amb un decret que comença, textualment, en estos termes: “Por mi propio derecho de conquista, vengo en abolir y quedan des hoy abolidos y derogados todos los fueros, usos, lengua, costumbres y privilegios, del reino de Valencia”…

I llavors comença la decadència del País Valencià. Llançat de les escoles el nostre idioma, relegada oficialment a un lloc secundari la nostra gloriosa Universitat, abolides les tradicions més adients a son esperit nacional, apartada completament dels afers públics la intervenció del poble, el País Valencià tenia que caure ben prompte en la segona etapa fatal de la decadència: la època de la vergonya, en que el poble valencià arriba a oblidar-se de si mateix, a desconèixer i renegar la seua pròpia personalitat, a mesclar son esperit en la moral política del vencedor, en la mística totalitària de la Espanya centralista, de la Espanya, “una, grande y libre”…Tot el procés d´acompliment en la descomposició de la nacionalitat valenciana va parell a la regència de l´Estat espanyol per la dinastia borbònica; i, cosa ben natural, la decadència del País Valencià ha de coincidir amb l´inici de la decadència de l´Estat Espanyol totalitari… Expulsats, d´abans, els comerciants jueus i els camperols àrabs, l´Espanya una, de pura sangre, queda reduïda a una població de vuit milions, casi bé repartits entre gent de milícia i de clausura i nobles i funcionaris…

Però quan ve a aparèixer el darrer Borbó, l´Alfons XIII de trista memòria per a nosaltres, el valencianisme ha aguaitat ja a l´horitzó on suren les inquietuds autèntiques de l´ànima nacional. És coincidint amb el desvetllament polític que s´acusa en determinades zones de la societat espanyola per causa de les dos guerres carlistes, preliminars en línia recta de la tragèdia franquista, que un grup de patriotes valencians giren l´esguard cap el racó de l´ànima més íntim on l´ideal polític ni siga més que una il·lusió si cal, un deler impossible, però absent, això sí, de la realitat vergonyosa de cada dia que escau de la política immediata, política de “compadrazgo” provincial i de caciquisme centralista. Som apolítics, dien, com un timbre d´honor, en mig del desastre de la política espanyolista de les darreries del segle passat, aquell grup de somniadors que a si mateix es titulaven “Els Fills de la Morta-Viva”, quan es reunien d´amagat, com un delit inconfessable, per a fruir de la nostra literatura clàssica al record dolcíssim de la pàtria perduda; per a reviure-la, com un esclat de llum, en la foscor tenebrosa de la degradació política que els voltava.

Vent de ponent margix la collita;

Vent de ponent el cor debilita…

cantaven aquells esperits ansiosos d´aires purs i panorames nous, quan a tot lo llarg de l´horta valenciana no veien més que mentalitats corrompudes i cors esbalaïts al calor sufocant i depriment de les mesetes ermes… I els fills de la Morta-Viva, un dia, reixiren vore realçat, encara que com un somni no més a la llum del dia lo que fins al moment no havia segut més que una realitat secreta entre boires utòpiques: fundaren “Lo Rat-Penat”.

La fundació de “Lo Rat-Penat” marca el principi de la primera etapa de la època moderna del valencianisme polític. Bé que la nova agrupació de patriotes valencians no acusauna intenció de caràcter estrictament polític, el fet de propugnar l´afirmació i conreu de l´espiritualitat autòctona valenciana, des de un punt de vista literari, més bé erudit, ja du en si el germen renaixentista de l´alè nacional. En efecte, “societat amadora de les glòries valencianes“ s´intitulava “Lo Rat-Penat; res més i res manco. Però estes glòries valencianes van a ser conreades, revivides, per homes de formació política diversa, al cap dels quals es troben dos mentalitats tan representatives com dispars: Constantí Llombart i Teodor Llorente. Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana… “Lo Rat-Penat”, per mig de les seues edicions culturals i certàmens literaris, reneix la llum de l´esperit valencià, mostrant-li al poble el camí de l´esdevenidor, tot i fent-li conèixer només el seu passat gloriós, la seva substantivitat patriòtica, les raons de ser d´una espiritualitat nacional plena i indiscutible. És per això que un dia Blasco li dirà a Llombart: “Vos comprenc i vos admire. El pervindre és vostre sens dubte perquè la vostra causa -la nostra causa- és justa i positiva: Ja es trobarem en lo camí…”

En efecte: la bondat de un ideal que ha mantingut tota una generació de doctes escriptors, de poetes i erudits, ha degut donar sos fruits i els dona amb creixes. És llavors que amaneix una joventut clamant per què l´ideal abstracte devinga una idea activa, una voluntat creadora. La valenciania no pot quedar estancada entre la pols dels arxius i el cant ensopidor de contes i de rondalles: enyorar la pàtria, conrear la història, pot ser feina de vells reposats i venerables; fer-la reviure, mullar-la d´aires nous i reanimar-la, és el deure encomanat a aquells que ja saben qui són, d´on venen i a on deuen anar. Es crea la “Unió Valencianista”, sortida sorollosament de les aules universitàries: Ja no utilitzen només la llengua valenciana els camperols incultes –per ignorància“ i els savis isolats –per pedanteria. Els joves universitaris fan meetings en València i duen la Senyera a tots els indrets de la inquietud ciutadana. Un home es destaca a l´època: Vicent Tomàs i Martí, el jove metge de temperament revolucionari; d´idees democràtiques que, aprofitant l´oportunitat en que una fracció de l´antic partit Radical de València ha decidit enarborar la bandera de l´autonomia valenciana convertint-se en “Partido Republicano Regionalista”, es posa a servir-lo amb entusiasme, intensa i ardidament, com a revolucionari i polític patriota que és a un temps… fins a donar-se compte de que la nova nomenclatura no va a ser en l´ànim mesquí d´aquells pobres polítics professionals, més que un rètol d´ocasió, una bandera demagògica com qualsevol altre… Desenganyat, com a home de veritables sentiments patriòtics i de sentit veritablement democràtic, Tomàs i Martí se retira de la política activa i funda un setmanari valencianista “El crit de la Muntanya” destinat a la formació ideològica d´una nova generació capaç de renovar la mentalitat estreta i positivista de les masses republicanes. Però Tomàs i Martí mor en plena joventut el 1924, i el valencianisme, tal com es troba llavors la consciència del poble, està vist que no pot acusar encara una tendència política determinada. Per lo demés, tota Espanya és víctima aleshores de la inconsciència política en que han sabut submergir-la les classes dominants: Els patriotes valencians es veuen obligats a entendre-ho així i no poden més que formar la unió sagrada al voltant d´una idea clara i concreta: independentment de tota tendència partidista, es tracta d´alliberar la pàtria com a principi bàsic d´altres determinacions polítiques i socials, fent arribar a la majoria del poble la necessitat de divendre a la seua potencialitat autòctona d´acord amb les seues característiques consuetudinàries de treball, d´idioma, d´iniciativa espiritual; car si bé un poble pot ésser sotmès a qualsevol règim de servitud per més que la seua pàtria sia lliure i sobirana, mai un poble pot ésser lliure, encara fruint un règim avançat i progressiu, en tant que la seua pàtria resta tributària d´un Estat estranger o d´una consciència nacional estranya… Este és el principi polític que informa el moviment valencianista als inicis de segle, coincidint amb l´esclat potencial i progressiu que marca la primera Exposició Regional celebrada a València per la iniciativa i l´esforç casi exclusiu dels valencians.

Esta data dona principi a un llarg període de recreació en totes les branques de l´activitat valencianitzadora. No hi ha lloc a una llavor política cridanera, car la primera quarta part del segle es fa senyalar en Espanya pel joc monòton dels partits de torn. Amb l´inici de la decadència borbònica comença l´època de la renaixença literària valenciana. Certàmens culturals, exposicions d´art estrictament valencià, infinitat de publicacions. A un moment donat, venen a editar-se a València més nombre de llibres en llengua valenciana que en castellà. El teatre ateny un nivell sorprenent de producció i selecció: Milers i milersd´obres valencianes; centenars d´autors que escriuen en la llengua pròpia. “Lo Rat-Penat” continua la seua llavor callada i fecunda; és ja la casa pairal del valencianisme històric: però noves agrupacions de joves patriotes, amb eixe alè més ferm i progressiu que comporta l´existència d´un criteri definitivament polític de la valenciania, han fet son aparició: la “Societat Castellonenca de Cultura”, “Centre de Cultura Valenciana”, “Taula de Lletres Valencianes” “Nostra Parla”, “Agrupació Escolar Nacionalista”, etc, etc. Decididament els valencianistes s´han dividit; que ja no són pocs per a poder repartir-se i diferenciar entre els diversos grups de treball i selecció, moguts tots per una mateixa febre patriòtica. Però, és que el valencianisme no va a decidir-se mai a trencar els motlles caducs d´una política de cambra, sòbria, discreta, concentrada? Si. En la serenitat estàtica de la “Unió Valencianista”, entitat orientadora del politicisme doctrinari, un crit de renovació ha segut llençat per l´estol de joves patriotes que enlairen la bandera de les reivindicacions populars… És en plena dictadura primoriverista. El cisma ha hagut de produir-se i s´ha produït. Cridàvem abans pel redreçament espiritual de la pàtria vençuda com a premissa lògica de tot deler alliberador; però a tot el llarg de la península ibèrica diversitat de pobles són víctimes per igual dels estaments reaccionaris. Una vegada més, l´aristocràcia, el clergat i els grans terratinents, han muntat llur aparell de domini sobre el carafal de la traïció a les Institucions de l´Estat. Ja no cal, només, redreçar la pàtria subjugada; cal alliberar el poble també; cal fer un poble lliure dins una pàtria lliure, car el concepte de pàtria és un sofisma cruel si el poble que la forma no és més que un estol de mentalitats vençudes i de consciències esclaves. Naix l´Agrupació Valencianista Republicana”, pregonera de la llibertat i del liberalisme, partidària d´una Espanya federal i democràtica; reivindicadora de la nacionalitat valenciana dins de les raons adients a un criteri democràtic, humà i universalista. Si el poble valencià arriba a comprendre a este nou nucli de ciutadans patriotes, el País Valencià s´obrirà una drecera nova i definitiva en el concert de pobles progressius i Espanya haurà donat un gran pas en el camí de la seua vera unitat, unitat en la varietat, unitat lògica, sana, creadora i justa.1931.

Tomba la Monarquia espanyola, víctima dels seus propis errors. Cau, per fi, la dinastia borbònica, que ha retingut criminalment en més de dos segles l´historia d´Espanya. La primera bandera que fa son aparició en l´Ajuntament de València, per a proclamar la República, és la senyera dels homes de l´Agrupació Valencianista Republicana, presidits pels dos Consellers municipals que acaben d´ésser elegits i que amb la seua gestió, després, hauran d´acreditar l´estil sobri i discret, ardit i responsable a un temps, amb que el valencianisme polític es presenta davant del poble.

Però la política que despleguen en la regió valenciana els partits majoritaris lligats al melic de la gran família centralista no és la més indicada per a que el País Valencià aprofite esta magnífica oportunitat prometedora de les més altes realitzacions històriques. El republicanisme històric, plegat dels vicis tradicionals de la política camarilla, de baixes passions i de rancúnies, pesa com una llosa fins a impedir que el País Valencià ocupe el lloc que li correspon en la nova Espanya que acaba d´aflorar. És eixa, només, la gran desgràcia? No. És la manca també d´un ideal veritablement generós i desprengut i autènticament patriòtic dins de les normes altruistes del liberalisme i la democràcia. Als valencianistes se´ns acusava encara de “idealistes”… Fèlix Azzati ens diu “los librescos”, car no es concebia al valencianiste més que amb un llibre baix del braç… Blasco Ibáñez, que comprengué i animà el valencianisme, no va trobar temps que dedicar-li d´una manera franca i positiva… En efecte: el ser idealista en la política valenciana és més un defecte que una virtut; és un pecat groller que no dona dret a forçar les portes pesades i barroques d´eixe palau vell i empolsegat on viu i perdura inexplicablement el maquiavelisme oportunista de ball i casinet, de falses votades i volants de gos…

Però l´Agrupació Valencianista Republicana no desmaia i seguix la seua tasca orientadora amb la mateixa fe callada i igual ímpetu generós amb que els vells de la renaixença literària feren donació de llur prestigi personal, de llurs legítimes ambicions més immediates en holocaust de la pàtria amada, del poble ignorat, de la nacionalitat vençuda.

Què passa llavors en el valencianisme polític? La infecunditat renovadora, la monotonia claudicant i suïcida amb que els partits majoritaris arrosseguen, més que condueixen, la política republicana, ofega el cor estilitzat dels patriotes més inquiets, dels esperits més vius, que novament giren l´esguard cap a l´acció isolada, sense compromisos estèrils que paralitzen el vol de la seua activitat joiosa i viril.

Vent de ponent marxis la collita,

vent de ponent el cor debilita…

tornen a cantar els qui, amb la creació del “Centre d´Actuació Valencianista” volen reprendre de bell nou l´estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme. L´exemple de Tomàs i Martí ve a reprendre de nou en l´ànim desencantat d´estos últims romàntics del patriotisme. Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes. A qui li agrade aspirar l´atmosfera tèrbola del “vent de ponent”, bon viatge: Ancha es Castilla.. Ells corren vora la mar llatina, front el “Mare Nostrum”, on el cor s´eixampla, sempre jove i ardit, a l´oreig acariciador dels ideals purs i el panorama obert. El “Centre d´Actuació Valencianista” acomplix la llavor que li pertoca. Ve a editar-se llavors “La República de les lletres”, alta publicació d´adoctrinament polític. Arriba encaixar-se la Setmana Cultural Valenciana en el programa de Festes de la Fira de Juliol de València. Casi res: per cada correguda de bous, una conferència literària, una exposició d´art, un certamen musical, una excursió científica als llocs i monuments històrics…

Però les realitats immediates de la política esdevenen tothora més imperatives que les abstraccions ideològiques i sentimentals… Hem arribat a octubre de 1934. La República ha segut lliurada, lligada de mans i peus, a la reacció feixista. L´Agrupació Valencianista Repúblicana i el Centre d´Actuació Valencianista són clausurats governativament i forçats, per tant, a la clandestinitat. I és llavors que el Centre i l´Agrupació comprenen la necessitat de fondre’s en un sol partit d´esquerres que unixca totes les experiències, tots els esforços, compendiant definitivament l´ideari i l´acció revolucionària que en si mateix comporta el sentiment i la raó valencianista. I és d´esta fusió que naix el “Partit Valencianista d´Esquerres”, com el punt d´arribada a la fi d´un llarg procés històric en que el valencianisme ha estat present per tot i per a tot lo que ha requerit aquelles condicions que donen el dret a governar; amor al poble, fervor patriòtic, consciència nacionalista, esperit de sacrifici, sentit de responsabilitat.

Però, el valencianisme -lògic i lleial és proclamar-ho- no es nodrix a l´hora present d´una sola fracció organitzada: En el marejol de la política valenciana altres dos nuclis han fet son aparició: “Nova Germania”, que té un sentit extremat en l´expressió del seu nacionalisme, i “Esquerra Valenciana”, formada d´antics militants del Partit Autonomista de València i que, en desacord amb les directives del Partit Radical de Lerroux, ho feren ja amb eixe doble sentit de superació esquerrana i dignificació més pròpiament autonomista.

També és lícit parar esment amb el fet significatiu de que, per a la formació del Front Popular, precursor i motor electoral del 36, el “Partit Valencianista d´Esquerra” hagué de constituir el nucli de convergència i creació d´un clima moral entre els diversos partits majoritaris, esquentats aleshores per recels i malentesos que feien difícil la convivència i la cooperació necessàries al moment.

Desprès del 36, al produir-se la insurrecció franquista, el Partit Valencianista d´Esquerra” ja no deixa un moment de formar en la primera fila de les actuacions públiques, de cara al poble, contra el feixisme i per la República Democràtica: En les Conselleries municipals i provincials, al Comitè executiu del Front Popular, en tots els llocs de representació i responsabilitat, com als fronts de guerra, des del començament a la fi, el valencianisme ha fet la seua entrega total, sense regatejos de cap mena, sense proselitisme partidista, renunciant sovint, per a l´interès general, a les seues més íntimes aspiracions; lleial, honesta i generosament.

I novament, a l´hora solemne en que la Península Ibèrica va a prendre el sentit d´una nova etapa de renovació històrica, i al món aguaita una nova era de civilització, el valencianisme polític se reclou en si mateix i, com sempre, adopta la posició que escau de son criteri invulnerable, de son passat honest, de son ideal autèntic: sense demagògia tèrbola, sense eufemismes d´irresponsabilitat, sense claudicacions innobles; amb ardiment, sense passió; decidit, més no impacient; honrat, però no ingenu. Quines són les normes programàtiques del “Partit Valencianista d´Esquerres? Heus ací la síntesi:

Alliberar el País Valencià de la tutela centralista, de l´estil totalitari amb que es recolzen tots els vincles tradicionals de la Espanya castellanista, fanàtica, militarista, reaccionària, que Felip V va fer prevaldre per les armes i que Franco, per les armes, vol ver subsistir.

Recuperar, per la cultura, el clima espiritual que li és propi a la seua personalitat autòctona, que fa del sentiment patriòtic valencià, no un negoci isolacionista de més o manco abast geogràfic, sinó l´afirmació d´una ànima fonamentalment lliberal, racionalista i creadora, que basa tot el seu desenvolupament en el lliure canvi econòmic i el pensament lliure, oberta a tota cooperació per a una nova unitat ibèrica justa i positiva.

Fer del treball i la producció el primer deure social amb relació als drets distributius de la riquesa, harmonitzat directa i estretament, amb els imperatius legals de ciutadania política que implique la forma republicana i el règim democràtic.

Entenem per règim democràtic, no la formula abstracta de l´antimonarquisme, que es dona per descomptat, sinó el conjunt d´institucions que tendixen en llur substància fonamental a fer de tot treballador un lliure ciutadà, i de tot ciutadà un treballador lliure, excloent així definitivament la injustícia social que tanca l´existència de classes en lluita permanent, nascuda d´una orientació exclusivista en la interpretació i ordenació real del materialisme històric.

I res més. Ara com sempre, i més que sempre ara en que la tragèdia espanyola ha fet palpables i evidents totes les raons històriques del nostre ideari, la generació actual del valencianisme polític, i en son nom el “Partit Valencianista d´Esquerres”, es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui el comprenga, d´acord amb els principis inalterables de la llibertat per el progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria.

———————

This entry was posted on Divendres, novembre 2nd, 1990 at 15:53 and is filed under Memòria històrica, País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.