Una cosa és el “què” i una altra el “com”. Fa més d’un any, al març del 2006, Nou Cicle em va publicar un article en el que denunciava la política informativa de TV3 en aquests termes:
“… tot i haver estat enviats a l’oposició pels electors, els conservadors mantenen, amb el mateix esperit de prepotència, la seva influència, fruit dels temors que han arribat a generar. Car una cosa és que el canvi de majoria ara fa més de tres anys, no hagi fet “girar la truita” a TV3 per exemple (i ens en hem de felicitar i felicitar el govern de l’Entesa Catalanista i de Progrés), i una altra cosa és que el canvi no hagi servit per restablir l’indispensable equilibri informatiu. … Sembla com si el Llibre d’estil de la Radio Televisió pública de Catalunya tingués gravada amb lletres d’or la següent formula: la presencia en antena de Convergència i Unió ha de ser igual a la suma de la presència dels representants dels tres partits d’esquerra, afegint-hi tots els consellers del govern d’Entesa! A tal punt és així que a vegades sembla com si CiU disposés d’un cinquè sentit que li permet improvisar, a corre cuita, qualsevol petita presència pública que “justifiqui” la seva sortida a antena poc abans o tot seguit a la dels seus adversaris. I a vegades, sembla que sigui el mateix Ens públic que busqui desesperadament un motiu i el trobi, independentment de que sigui o no notícia. … I el problema no és solament quantitatiu encara que podem tenir la seguretat que, estadístiques en ma, els responsables s’ho arreglarien per demostrar que els temps d’antena estan reglamentàriament ben observats. La cosa és més sofisticada; està en les frases recollides, en els moments escollits, en el muntatge realitzat. És en aquests elements subjectius que salta a la vista -quan es coneixen les declaracions completes o s’ha tingut ocasió de seguir en directe, en la seva totalitat, una conferència de premsa o un debat al Parlament, el caràcter tendenciós del resum que se’n fa als Informatius.”
Doncs bé, atenent-se a aquestes opinions, amb el “què” estem òbviament d’acord amb el primer secretari de la Federació del PSC de Barcelona i les seves recents declaracions sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya. I, com el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, subscrivim les reclamacions d’unes emissores públiques “neutrals, objectives, plurals, informatives i sense biaix partidista”.
Però on no es reconeixem en absolut és amb la “forma”, perquè en aquest cas és reveladora d’un fons que no compartim. Tal com està la situació política a tres mesos d’unes eleccions, però igualment en qualsevol circumstància, tractar des de Catalunya, el nacionalisme català de “crosta”, només té dues explicacions possibles: la primera és que es parteix d’una radicalitat visceral de sentit contrari al que es vol atacar que poc repara en ferir sentiments, i atropellar el dret d’un gran nombre de ciutadans a sentir-se el que volen. I si aquesta no és l’explicació vàlida, aleshores en queda una altra que també seria greu, però molt poc plausible en aquest cas: el desconeixement del país o del terreny que es xafa.
Com diu Joan Barrils en El Periódico d’avui: “Des de petit em van aconsellar que no intentés arrencar cap crosta de cap ferida, perquè les crostes, amb el temps, cauen. I si no es fa així les ferides tornen a sagnar.”
This entry was posted on Dijous, desembre 6th, 2007 at 11:19 and is filed under Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.