Molts recordaran la polèmica al País Valencià iniciada arran la publicació de dos llibres de Joan Fuster Nosaltres els Valencians i Qüestió de noms. Els atacs contra Fuster per part de la dreta valenciana només feien que començar. La sortida de la guia turística d´El País Valenciano un encàrrec fet a Fuster, desfermà a continuació, una autèntica batalla que, instrumentalitzada per les forces de dreta a la transició democràtica, encara avui manté el País Valencià -desprès d’un parèntesi- sota la dominació del Partit Popular, i de l´espanyolisme més ranci.
Sobre aquest tema, acabem de llegir un treball de Josep Ballester, professor del Departament de Didàctica de
Els anys ens aprenen que per arribar a evitar de caure en la trampa de certes polítiques és convenient, de quan en quan i sempre que se´n té l´ocasió, no deixar de dirigir la vista enrere cap a esdeveniments passats. I la ponència de Ballester ens en dona l´ocasió.
Tot, però, (escriu Ballester) va començar quan Diego Sevilla Andrés, professor de dret a la universitat i ideòleg falangista, publica el 22 de desembre de 1962 al diari Levante, un article titulat “Burguesía i separatismo”. En aquest paper s´indignava a partir d´uns pamflets que li havien arribat: “Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia”. Aquells “panfletitos” eren el primer número de la revista Lluita, una publicació cladestina. Però això era una excusa per carregar sobre qualsevol cosa que fes olor de la ideologia nacional dels valencians: “El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón. Este es el tema a plantear”.
Cenyint-se a l´àrea moderna, des del nazisme als nostres dies, passant per aquest ideòleg falangista, és curiós el fil conductor i la constant històrica que es pot constatar en els moviments i partits de dreta que tenen el sant cinisme d´acusar l´adversari, en connaissance de cause, d´allò que ells senten i practiquen sense vergonya. En un intent de confondre la gent fan referència a conceptes progressistes que abominen i combaten, i atribueixen a l´adversari la pròpia praxi: l´imperialisme, el racisme, el refús d´atorgar -quan no suprimeixen sempre que poden- els drets humans més elementals. I desprès de tot el que hem pogut constatar en
Però continuem citant a Joan Ballester i la resposta de Fuster:
Uns dies després, aquest exprofessor de Fuster a la universitat torna a la càrrega amb un altre article, “Alerta a los valencianos”, publicat a Levante, el 29 de desembre. Fuster de seguida, davant la provocació de Diego Sevilla, posa cartes en l´assumpte. El dia 5 de gener, al suplement València del mateix rotatiu, publica “Mi vela en este entierro”. Una contestació contundent que tirava per terra els arguments demencials del vicepresident de
És increïble que aquestes línies de Fuster, escrites als anys seixanta (!) i referides al País Valencià, encara puguin tenir vigència i podrien servir de resposta per contrarestar a Catalunya la campanya per part d´alguns de la situació de la llengua castellana, víctima suposada d´un català dominant i dominador. O com a resposta a la campanya denigrant del Partit Popular contra el govern del tripartit ara fa un temps, quan no va dubtar en aixecar part d´Espanya contra Catalunya; i actualment encara podrien servir de resposta als atacs demencials, paranoics, del PP, aplicant la política del “tot s´hi val”, utilitzant fins i tot, en la seva demencial estratègia opositora, la lluita antiterrorista. Ara, i sempre que els seus interessos estan en joc, aquests redemptors, defensors de “l´ordre” i d´una España uniformadora i totalitària, prescindeixen de l´interès general i del més mínim sentit d´Estat.
I és trist, fent un recorregut per les tertúlies radiofòniques o altres fòrums, veure tants creadors d´opinió situar-se, en nom probablement d´una “correcció política” mal entesa, en un prudent i calculat “no man´s land”, analitzant fins a l´infinit… quan té raó Mariano Rajoy i quan deixa de tenir-ne José Luis Rodríguez Zapatero!
Actualment la dreta espanyola està repetint -amb els matisos que es vulguin en funció de les èpoques- els mateixos esquemes utilitzats els anys trenta contra
A menys que sigui el destí de les esquerres veure´s amb l´obligació d´excusar-se, a pilota passada, d´haver defensat a cada moment la raó.