—
FRANCESC VIADEL
NO MOS FAREU CATALANS
Història inacabada
del “blaverisme”
l’esfera dels llibres
Col·lecció:Biblioteca d’Actualitat (312 p.)
L´autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del “blaverrisme”, l´escriptor Francesc Viadel i Girbés, s’inicià com a periodista als diaris Levante i Avui, ha estat cap de redacció de la revista El Temps i redactor dels diaris El País i El Mundo. El seu llibre és la crònica documentada de la batalla que va lliurar el tardofranquisme contra la llengua i la identitat del País Valencià. Una batalla que encara dura, tergiversada, en el més pur estil fascista, en una lluita contra un fantasmal “‘imperialisme català”. Les citacions i explicacions abunden en el llibre i són clarificadores dels orígens i motius d’una situació surrealista en tots els aspectes i que arriba a límits vergonyants en el tema de la llengua. El llibre posa de manifest en quines condicions de violència física i verbal, d’impunitat política fins i tot, s’ha hagut de moure la democràcia valenciana durant els darrers trenta anys.
L´ofensiva contra la identitat i la llengua pròpia pren tota la seva força i es desferma als finals del franquisme, inicis de la transició: “Fet i fet -escriu l’autor- cal entendre que l’autonomisme, el nacionalisme, a diferència del País Basc o Catalunya, al País Valencià tenia una tradició més aviat modesta, minoritària[1] i majoritàriament conservadora. La posada en circulació dels postulats fusterians i la creixent articulació social al seu voltant en l’agitat context de la transició va provocar que els sectors adscrits a l’antic règim es consideraren greument amenaçats i és des d’aquests sectors que es va dissenyar la contundent contestació, sustentada des de la manipulació política i emocional, a les noves forces democràtiques que emergien. Aviat, per a molts valencians, el catalanisme es convertí en l’autor intel·lectual d’un intent de “genocidi cultural” orquestrat des de la rebotiga d’un fantasmagòric i poderós imperialisme català, una amenaça alhora per a la integritat de l’única nació sentida i amb una llarga i consolidada tradició: Espanya.”
…. “Aquella revolució tranquil·la (del nacionalisme valencià) fou, doncs, ràpidament precedida d’una contrarevolució en la qual no van faltar ni els atemptats ni les ràtzies violentes[2]. La dreta, aterrida pel nou règim democràtic, el qual se li prometia com la seua pròpia extinció, i més encara, amb la perspectiva d’una victòria de les esquerres a les urnes, va trobar per tant en la lluita contra el catalanisme i, per consegüent, en l’atemització també de la reivindicació lingüística a tots els seus nivells, un bon discurs de recanvi que li permetia de subsistir i d’enfrontar-se dins del nou context a les noves forces emergents.” (….) “El fanatisme polític, la resistència al canvi i a la modernització, a la no pèrdua del poder i la influència d´uns determinats sectors socials, donà lloc a la Batalla de València, batalla que no va ser sinó -i que continua siguent-, d´acord amb el desaparegut historiador Alfons Cucó, “una singular rebel·lió, incivil i antidemocràtica (…) una allau de violència induïda, gairebé sempre unilateral”.
El títol del llibre “No mos fareu Catalans” és un dels elogans utilitzats en una de les manifestacions convocades per la Coordinadora de Entidades del Reino de València a les quals assistia tota la crema franquista del “Reino”. Entre els primers anticatalanistes i mecenes d’aquest moviment cal citar per situar correctament els fets, el darrer alcalde franquista de la ciutat, Miguel Ramón Izquierdo i el també franquista i darrer president de la Diputació de València, Ignacio Carrau. També entraren en el joc La Unión de Centro Democràtico (UCD) i l’Alianza Popular (AP) de Fraga Iribarne. Més tard es disputarien el “xollo” anticatalanista l´inefable Vicente González Lizondo de Unió Valenciana i els prohoms del Partit Popular que acabarien quedant-se pràcticament amb tot el pastís. Han fet intents, això sí -sense reeixir-ho- de salvar la seva imatge del barroquisme inculte que sempre ha acompanyat el moviment blaver.
El llibre té molts mèrits i un d´ell és el de posar de manifest la petitesa i les insuficiencies de la societat provinciana valenciana amb la demostració de l´extravagant i desmesurada influència que va arribar a tenir un períodic com Las Províncias i la seva directora María Consuelo Reyna Doménech que durant molt de temps va fer ballar el país al so de la música que tocava. Escriu l’autor: ” Amb els anys, el diari configurà una realitat a mida de les obsessions i interessos de la seua directora i dels poders que servia. València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals, traïda per la Universitat… Però València també pròspera, panxacontenta, pacífica i conformada, generosa, treballadora i ocurrent, solidària, tot sempre segons una estampa grisosa que remetia, sens dubte, a la propaganda feliç dels anys de la dictadura franquista.”
Al mateix temps que l´autor del llibre deixa ben clar el paper jugat pel tardofranquisme en tot aquest drama, també traça les trajectòries d´altres protagonistes i entre ells el paper jugat per històrics valencianistes catòlics de dreta com Xavier Casp i Miquel Adlert defensors originàriament de la unitat de la llengua. És segurament pensant amb ells i també amb alguns altres com ells que Viadel apunta una altra vessant de la triste realitat valenciana: “Per increïble que puga semblar al foraster, els orígens de l´actual anticatalanisme són, en bona part, el resultat d´actituds bilioses dins del tancat i arnat món dels lletraferits de l´època, motivades per qüestions de rivalitat, vanitat i enveges.”
Hem trobat en el llibre uns detalls al nostre entendre significatius que l´autor deixa anar subtilment sense massa insistir i que estic segur un dia estudiósos recolliran i aprofundiran per intentar reequilibrar la història de la societat civil valenciana, una societat destrossada a la postguerra -contrariament a la catalana que va resistir millor, probablement perquè partia d´un sostre de consciència col·lectiva més alt. Un dia caldrà intentar pal·liar els efectes de la ruptura radical intervinguda entre la generació nacionalista de la preguerra, desapareguda o silenciada, i les posteriors generacions nacionalistes. I aquesta ruptura brutal es fa sentir per l´absència en el debat, del nacionalisme valencià autènticament d´esquerres i popular, i de l´obrerisme republicà -no tant en el debat historico-cultural recuperat en escreix- sinó en el debat polític, on aquí sí que s´ha pogut constatar un notable i tràgic buit. El debat del nacionalisme valencià dels anys seixanta, al nostre entendre, va resultar d´alguna manera marcat per aquestes absències; hi faltaren forçosament veus. Les circumstàcies foren les que foren i el moviment intel·lectual de recuperació, indiscutiblement brillant, es va desenvolupar al mig del desert d´una societat civil inexistent, sense capacitat de manifestar-se ni generar cap contraposició ni cap eco. L´eco va arribar a la transició a la democràcia amb la brutal reacció política franquista enfront dels nostres aprenents polítics. No sé si és exactament el pensament de l´autor però és la nostra interpretació d’aquest període històric.
Amb alguns detalls, l’autor deixa augurar una nova manera d´enfocar certs problemes que n´estem convençuts hauran de desenbocar en un apropament entre les forces nacionalistes i les esquerres. Com deia algú en altres circumstàncies, però és també vàlid pel País Valencià hem de “nacionalitzar les forces d´esquerra i “esquerranitzar” certes forces nacionalistes.
Citarem un passatge que parla del simbol de la Senyera.
“(…) la “Senyera” amb el blau -dirà Fuster en un opuscle d´urgència[3]– és la pròpia de la ciutat de València, i prou. Si alguna bandera pot ser la comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l´altra, la que no du el blau. En contraposar-les, el búnquer barraqueta i els seus aliats no fan sinó atiar una antigua i perillosa animositat de les comarques valencianes enfront de la capital. Perquè el recel davant el “centralisme” de valència també forma part de la deterioració de la nostra consideració de “poble” (…)”
Amb tots els respectes per Fuster, aquest darrer argument quan es contraposa a l´apatia secular del nostre poble, fa que resulti una mica forçat. No sé si amb un poc menys d´erudició i un poc més de sentit polític, potser -no n´estic segur vist l´adversari que teníem al davant- ens hauríem pogut estalviar una batalla inútil.
Pel que fa a Lo Rat Penat, aquesta mateixa institució a aixoplugat generacions de valencianistes de tot calibre i és d´agrair a l´autor que lluny d´anatemes viscerals, tingui aquestes ratlles de reconeixement que personalment podem corroborar pel que fa als anys seixanta: “A la postguerra fou refugi de nombroses personalitats de l´esquerra i de la cultura així com l´únic referent lingüístic del país a través dels seus cursos de llengua iniciats el 1949 pel gramàtic Carles Salvador. A l´entitat, no només van formar-se les primeres fornades de valencianistes com Eliseu Climent, Alfons Cucó, Rafael Arnal, Lluís Vicent Aracil, Vicent Soler o Ferran Zurriaga sinó que fins i tot es protegiren activitats com la fundació en 1968 per Enric Tàrrega de CC:OO.
Sobre un dels valencians més universals i contravertits al país, Vicente Blasco Ibañez, l´autor escriu:
“Aquest odi per tot allò català ja va tenir però, a la València de principi de segle, episodis d´una relativa importància de la mà d´alguns seguidors polítics de l´escriptor i líder republicà Vicente Blasco Ibáñez en el context d´enfrontament entre lliurecanvistes i proteccionistes. Es tractava, no obstant això, d´una reacció conjuntural, díriem també que en certa manera -i amb totes les prevencions possibles- moderna en la mesura en què el blasquisme combatia un regionalisme dretà i burgès en defensa dels interessos de les classes populars, però és durant la transició democràtica quan sens dubte, el fenomen mampren unes dimensions considerables, quan es configura ideològicament i sobretot políticament, desfigurant de vegades aspectes més epidèrmics i superficials de la ideologia de l´escriptor valencià”.
Aquest text està lluny de la condemna sense pal·liatius feta durant el franquisme per un nacionalisme valencià reticent -voluntàriament o no- no ja a sortir en defensa de les idees anticlericals de l´il·lustre republicà i la seva visió o manca de visió del valencianisme, sinó al menys situar-les en el context de principi del segle passat, com no deixa de fer Francesc Viadal el qual, a més, té el detall de distingir el personatge dels seus seguidors. Una distincció que ajuda a comprendre el respecte i consideració -com a mínim- que autèntics nacionalistes d´esquerra contemporanis de l´escriptor i polític li tenien.
I en un altre passatge del llibre, l´autor ve a dir que no és el potent moviment faller amb tots els seus defectes que va passar al blaverisme sinó que és un cert elitisme nacionalista que el va abandonar d´alguna manera. Aquí també trobem una diferència de sensibilitat política entre els intel·lectuals valencianistes de la preguerra i les generacions posteriors: els primers volien recuperar, en el bon sentit de la paraula, el potent moviment popular faller, salvant-lo d´ell mateix i de les seves limitacions, els segons el van simplement menysprear.
Finalment no sé si és una realitat o les ganes que en tenim, però hem cregut detectar en el llibre tímids indicis de la necessitat d´un cert agiornamiento no tant cultural però sí indiscutiblement polític del nacionalisme al País Valencià.
En resum, No mos fareu catalans és un llibre que tot aquell que vulgui conèixer i entendre els orígens del desgavell que pateix el País Valencià no pot deixar de llegir.
Article publicat a NOU CICLE el color del progrés
[1] És, en altres termes, el que en aquesta mateixa revista explicavem a l´article Sobre la llengua al País Valèncià
2] El 8 d´octubre de 1978 esclatava una bomba als serveis de la plaça de bous de València durant la celebració d´un aplec nacionalista. El novembre una altra bomba al cinema Goya d´Alcoi on es projectava una paròdia cinematogràfica d´Albert Boadella sobre “el pare Vicent” el patró de la ciutat. El 18 una altre artefacte explotava a la porta de la casa de Joan Fuster a Sueca. Sachís Guarner, el filòleg que havia sofert unes pintades ofensives a la façana del seu domicili el julol anterior, el 4 de desembre rebia un macabre regal de Nadal en forma de caixa de torrons que per sort no acabà a esclatar. Quatre dies més tard, Pasqual Martín Villalba, president del Grup d´acció Valencianista (GAV), al més pur estil fascista, acusava des de Las Porvíncias Guarner i Fuster d´haver-se posat ells mateixos les bombes. Villalba que no arribà a personar-se a la querella que li va interposar Guarner per l´article delegà la seua defensa en el procurador Joaquin Pellicer Hervàs que acudí al jutjat amb una insigna de Fuerza Nueva a la solapa. Villalba acabà sent absolt.
[3] El subratllat és nostre