Avui ens plau oferir-vos l’excel·lent relat de l’amic Francesc Viadel en el que, al marge de la crisi econòmica, descriu el que està passant . La societat, i els electors en particular, com ho demostren les enquestes, no estan indignats per la corrupció dels uns o dels altres . Es tracta d’un comportament prou generalitzat més greu que costarà molt d’eradicar, i que ha generat en la gent una crisi de confiança amb la classe política. Però millor que llegim:
Havia arribat la fi de l’organització encara que ara es parlés, com mai no s’havia fet, d’indicis d’una imminent remuntada. Aquella era la mena de rumors, els de la refeta, que mantenia esperançada la tropa, que evitava desercions i retrets, tensions entre els membres d’escales diferents. Era una esperança alimentada en reunions i trobades informals als despatxos de les plantes inferiors per encarregats deshonestos o, de vegades, un punt sentimentals. La por és contagiosa i més val tenir tranquil al ramat.
Com sigui, els tres principals capitostos sabien la veritat. A aquelles alçades, amb el crèdit esgotat, envoltats d’inútils, orfes d’idees, més sols que la una, ningú d’ells dubtava de la proximitat d’un desenllaç fatal. Havien estat anys de frivolitats i prepotència, de desencerts, d’ocurrències estúpides i ara, doncs, arribaven les tornes, els sinistres resultats.
En silenci, convenien que aviat tot s’esfondraria. Seria cosa d’un dia per l’altre, sense gaire temps per a pensar en les conseqüències. Sabien, també, que llavors els enemics de sempre se’ls tirarien al coll, respirarien sobre les seves despulles de fracassats com un llopada afamada sorgida de la foscor del més cru dels hiverns. La premsa airejaria els draps bruts de tota una època, potser no tots, però, sí els suficients per satisfer la vanitat dels vencedors. Desenes de dirigents perdrien les seves sucoses nòmines, els seus privilegis, les comoditats d’una vida en el més alt d’aquella societat miserable. Tot seguit, molts caurien en un anonimat cendrós, amb olor a florit. Caldria fer desenes de trucades de favor, humiliants, arrossegar-se per aconseguir una oportunitat que els hi permetés continuar pagant l’escola suïssa del fill gran, la hipoteca de la torre de Puigcerdà o les quotes del Mercedes Benz classe C. La vida de molts altres desafortunats aviat esdevindria poca cosa més que una taca d’escuma en alta mar assenyalant el punt precís d’un naufragi, a penes la memòria d’uns noms impressos en un grapat d’elegants targetes de visita, el record d’un lloc de treball i d’un salari amb el que anar fent bullir l’olla. Certament, la tragèdia semblava inevitable i, per tal d’impedir-la, s’havia tirat mà de tot, fins i tot s’havia temptat amb sous per a embogir a una dotzena llarga d’experimentats gestors amb la intenció, és clar, que agafessin el timó de la nau. Tothom, però, convençut de la inevitabilitat de la catàstrofe, defugí la invitació. D’altra banda, tampoc els milions gastats en publicitat van tenir cap efecte sobre les expectatives de supervivència de l’entitat. Tot estava perdut.
Un matí de primeries de juny, mentre esmorzaven en la quarta planta, amb la ciutat als seus peus, un dels tres capitostos, el bonhomiós, anuncià sobtadament que havia donat amb la persona que els rescabalaria. L’anunci sonà com el cant d’un rossinyol. El més grosset dels tres va celebrar la nova cruspint-se dos croissants petits de xocolata mentre el trist va fer un glop curt de tallat descafeïnat i va badallar. Després continuaren parlant de la suavitat d’aquell estiu, i del blau del cel, i dels pits rodons i turgents de l’assistenta ucraïnesa, i, amb estimació, dels enemics, i, també, i sobretot, del poder, d’aquella estranya sensació que et recorria el cos, com una descàrrega elèctrica, quan el tenies.
Finalment, un dimarts ensopit qualsevol, mentre els subordinats patien pels seus colls i els idealistes pels seus projectes, el ‘salvador’ (un tipus de trenta i pocs, abrinat com un lleó en zel, amb els collons molt a la vora del clatell), va arribar al capdamunt de l’organització per instal·lar-s’hi amb tota la seva ambició i manca d’escrúpols com a únic equipatge. Com que hi havia poc temps i menys talent encara, va voler afanyar-se.
Primerament, apartà els elements amb més experiència. Després els que tenien idees pròpies. Tot seguit, els malparits que no li reien les gràcies. Llavors aconseguí que els tres amos li autoritzaren un espectacular augment de la plantilla alhora que promocionava els aduladors, els delators, les cames boniques i els escots per a petits llocs de merda amb poders petits sobre gent més petita encara. Ràpidament penetrà com un verí la ment dels febles i dels obedients i, en un tres i no res, reconegué també, durant les llargues reunions inútils de la casa, a tots els de la seva espècie. Aleshores s’amistançà amb ells i ordí aliances i organitzà petites conspiracions i ensems cometeren infàmies i corrupcions. Finalment, completà la seva obra perbocant amenaces a tort i dret i fent de l’arbitrarietat una rutina, una estricta norma de funcionament. En un món despietat com aquell, de descreguts, d’analfabets i avariciosos, n’estava ben convençut que aquella havia de ser la direcció dels seus actes. Altrament, tampoc hauria pogut ser menys malparit ni més intel·ligent.
A partir d’aleshores, convençut que ja havia complit amb el seu deure, desaparegué dels despatxos, dels problemes, dels caps de setmana, i allargà els períodes de vacances que li pertocaven i se’n posà de nous i es dedicà a gaudir del seu salari i, sobretot, a salvar-se de si mateix, de la seva pròpia i inútil gestió. Tot plegat, mentida darrera mentida i canallada darrera canallada, aconseguí consolidar la seva posició sobre la desesperació, la impotència, la ineptitud i la ignorància dels qui el promogueren.
I a l’any, tal i com estava previst, es produí el gran desastre. Un desastre, com tots, amb les seves víctimes i els seus responsables curulls d’impunitat.
A hores d’ara, el ‘salvador’, corca, orienta, depreda una nova vella organització refeta sobre l’antiga, la de sempre, mil·lenària, pesant com elefant adormit.
El salari que li ha quedat després de la desfeta no està gens malament. La jornada és raonable: de dilluns a divendres, unes poques hores al matí. El millor de tot, però, continua sent la possibilitat de matxucar subordinats i de destruir reputacions amb la inconsciència d’un nen fill de puta i consentit.
Els tres vells amos, amb un accionariat al darrere una mica diferent i amb diferents carasses, encara enganyen i s’enganyen. Reciten elaborats discursos farcits de termes com ara igualtat d’oportunitats, solidaritat, urbanisme social, civilitat, projecte compartit, ciutat de les persones –com si les ciutats fossin dels gavinots de la tardor-. Mentre parlen sona un fons de música de flabiols i timbals i en acabar s’hi convida a la concurrència a canapès, fuet i bisbe, cava i vi fresquet.
Se’ls veu com sempre, a tots trets, vull dir. El trist està igual de trist. El bonhomiós igual de bonhomiós encara que una mica menys tranquil. I el grosset s’ha engreixat un parell de quilos entre riallota i riallota. Altrament, les velles lleialtats continuaran inalterables mentre no s’alterin ni un gram les racions. Tot continua, doncs, si fa no fa com sempre, com abans del desastre. Per alguns ben bé és com si res no hagués passat.
Francesc Viadel