PREGÓ
Moltes gràcies, Sr Alcalde. Moltes gràcies, Hèctor, per les teues amables paraules i per la presentació tan afectuosa que m’has dedicat. Permet-me el públic tuteig, en raó de què el respecte i la confiança no són conceptes antagònics; al contrari, poden resultar ben compatibles i harmònics si és que van junts i de la mà, com és el cas. Abans de començar volguera expressar-vos, a tu i a Mª Jesús, regidora de festes, el meu agraïment per la distinció que m’haveu fet, en confiar-me esta grata responsabilitat. –
PLANTEJAMENT –
Així que, amb el vostre permís vaig a tindre l’honor de dirigir-me a tots: autoritats, familiars, amics, veïns, i a tots els que molt amablement haveu acudit a esta plaça. I a tots, per tal amabilitat, tinc l’obligació i el gust de donar-vos les gràcies, com així també, la més cordial benvinguda.
Meditant sobre els temes que podria tractar en esta intervenció, em vaig trobar rebuscat entre els records i vivències de la meua infantesa i, quasi sense voler, feia comparacions entre els temes que estava recordant de l’època aquella, amb els mateixos de la realitat actual.
La gran diferència que anava trobant, em feu pensar que ací podria tindre tema més que suficient, ja que mai hi ha hagut i difícilment hi haurà, en tota la Història, no sols de Foios, sinó d’Espanya sencera, un període com este, que jo he viscut, on es registre un canvi de tanta envergadura.
Permeteu-me que faça un xicotet examen sobre esta qüestió, per a la qual em basaré en records; molt personals, ja ho sé, però que resumiré de la forma més objectiva possible. Això sí, tractaré de no plantejar, ara, massa comparacions, ja que el millor és deixar esta possibilitat al criteri de cadascú.
Dirigiré la mirada al Foios que vaig conèixer des del moment que ma mare, Clara, “la cabilda”, em va portar al món, l’any 1933.
– LA GUERRA –
Els primers records pertanyen a la nostra guerra civil ( o incivil, com diuen alguns).
El més destacat i que em causà gran impacte, és el d’un succés singular i del que m’estranya molt la poca atenció que, en general, ha merescut.
Parle de l’explosió del polvorí que hi havia en el que es deia “la porcatera de Rabosa”, a la partida de Macarella i a cosa d’1 Km del poble. Allí s’emmagatzemava gran quantitat de municions, projectils, explosius, etc.
Recorde que ma mare, espantada, em duia de la mà, corrent tot el que podia, cap a un refugi que hi havia al corral de la tia Francisqueta, al carrer de Francesc Corell. Els vidres de les finestres, a dreta i esquerra, esclataven i queien al carrer, per les fortes vibracions d’aquella explosió.
I, mira tu, que d’aquell tremend soroll i estrèpit que allò tindria, no m’ha quedat memòria ninguna.
– LA POSTGUERRA –
De la postguerra sí que guarde molts records. Crec necessari assenyalar que les circumstàncies que s’ajuntaven només acabar-se la guerra, eren senzillament tremendes. Al notable i maleit retard que registrava Espanya en diversos fronts, es van unir les negatives conseqüències d’una guerra de tres anys i entre germans, amb les seqüeles de destrucció, ruïna, pobresa i sofriment. Per si fóra poc, el començament de la segona guerra mundial i les seues implicacions polítiques, ho acabà de complicar. Aquest panorama, vertaderament negre, anirà suavitzant-se, molt poc a poc, fins els anys 50 i 60, on, de veritat, començà una imparable remuntada. – FOIOS FÍSIC – A tot açò, com era el Foios que jo recorde? O, com recorde jo que era Foios? Del Foios, diríem físic, recorde tan sols dos edificis amb una alçada superior a planta baixa i pis o andana: un era la casa de la família Segura, que encara existix al costat de la via; i l’altre, al cantó dels carrers Delme i la Unió, molt humil i pintoresc, que ja desaparegué. Cap carrer estava empedrat o asfaltat; tampoc hi havia clavegueram, ni res que li semblara. De tal manera que a l’estiu la pols ho dominava tot, mentres que a l’hivern, per poc que ploguera, els carrers es convertien en un fangar. En alguns cantons hi havia pilons o pedres tallades que sobreeixien com un pam del sòl, i que permetien creuar el carrer fins la vorera oposada sense estacar-se al fang. Entre piló i piló passaven les rodes dels carros i quan plovia, circulava l’aigua. En viure jo al carrer Major, vaig presenciar de prop la construcció del primer clavegueram de Foios, que fou als carrers Dr. Millan i Major. Com que no hi havia màquines de cap classe, les xanques i escomeses s’obrien a “pic i pala”. Quan apareixien al subsòl roques més grosses, es recorria a l’explosió de barrinades, esment a la recollida dels trossos, també a cabasset i lligona. De forma que allò, per més mà d’obra que hi haguera, que n’hi havia bastant, es va demorar mesos i mesos. Però, al remat, miracle, varen aconseguir tindre dos carrers empedrats i amb clavegueram.
– ECONOMIA –
Si sempre és important este capítol, més encara era aleshores, quan patíem una economia de subsistència. Dos principals activitats hi havia a Foios: Una era industrial: Yutera Española, S.A., que com tots sabem, es dedicava a la confecció de sacs de jute i espart. Jo mateix treballí un estiu, de botones, a les oficines. Podria ser per l’any 47 o 48. En aquells moments la plantilla passava de dos mil persones, la majoria dones, i actuaven en torns de 8 hores. Venien a treballar gent de tota la comarca ja que els jornals, encara que molt raquítics, almenys eren segurs. El Trenet especial que, atibacat de “fabriqueres”, feia el servei de transport a les hores d’entrada i eixida de cada torn, es va guanyar el cridaner mal nom de “el cofí”. Cal dir que, coincidint amb la segona guerra mundial i conseqüent postguerra, la fàbrica travessà una època de prosperitat, i no donava ni abast per a servir les moltes comandes de sacs, fins al punt d’aconseguir autorització oficial per la que treballaven diumenges i tot. Això junt als minves jornals que pagaven es va traduir en un autèntic esplendor empresarial de jutera. En passar els anys, potser per falta de visió empresarial adequada, l’obsolescència del producte esdevingué en la desaparició de l’empresa i dels més de dos mil llocs de treball. L’altre sector econòmic era l’agricultura, basada en el minifundi o xicotetes propietats que, aleshores, havien de treballar sense cap classe de maquinària motoritzada, és a dir, tots els treballs eren realitzats a mà o amb animals de llavor, de tal forma que requerien gran quantitat de jornals, en especial en temps de sembra i collita. Molta gent, abans o desprès de fer el jornal de jutera, feia totes les hores que podia llogant-se al camp; treballant com a burros, un dia i un altre dia, diumenges i tot. Eren autèntics herois que feien aquells sacrificis només que per a que les seues famílies pogueren menjar; la qual cosa difícilment aconseguien. També treballaven molt dur els llauradors propietaris i era corrent que, a l’alba, a les primeres llums, ja estigueren al camp. Una situació singular es donà durant diversos anys, derivada de la sequera que tant castigà Espanya i que ocasionà un gran dèficit de gra, que a més s’unia amb greus dificultats per a importar-lo. Per eixe motiu, el govern decretà que a València es fera obligatori la “quota forçosa” de forment que els propietaris de terra havien de vendre a l’Estat, a preu de taxa, tant si havien sembrat forment com si no. D’aquesta manera obligaren a tota l’horta a convertir-se en cerealista. Com que la seua producció per Ha era molt superior a l’acostumada en les zones tradicionals, tal circumstancia permetia als llauradors de Foios la possibilitat d’ingressar algun duro “d’estrangis” i de guardar alguna mica de forment per a casa. – SANITAT – Sense Seguretat Social, la sanitat de 3.000 ó 3.500 foiers estava a càrrec quasi totalment de la dedicació i professionalitat dels dos únics metges que, mitjançant el sistema de “iguala”, una espècie d’assegurança privada que es pagava en quotes mensuals, garantia l’atenció mèdica a tota la família. Estos metges s’havien d’enfrontar a tot tipus de malalties i encara que no existien els antibiòtics, res els impedia intentar resoldre totes les situacions possibles. Derivar qualsevol malalt a determinat especialista de València, era una despesa que molts poquets podien assumir. – ENSENYAMENT – A la dècada del 40, el poble tenia, com he dit abans, de 3.000 a 3.500 habitants; més o menys la meitat de hui, i l’única escola era la de l’edifici de la plaça d’Espanya. Les classes estaven dividides de la següent manera: Una per als més menuts, xiquets i xiquetes; dos classes més, per cadascú dels sexes, d’edats més avançades. En total, 5 mestres, per a tot el poble, que tenien al seu càrrec 40 ó 50 alumnes cadascú, que ja devien donar guerra. No poc ajudava a mantindré l’ordre el principi aquell, que aleshores s’estilava, de “la letra con sangre entra”, que els mestres portaven a terme amb convicció. No cal fer moltes càbales per imaginar la quantitat de carxots, nyesples i paletades a les mans que es repartien a diari. Desprès de l’etapa escolar, eren poquets els qui optaven per fer el batxillerat que podien estudiar, a València, bé en algun col·legi religiós, bé al Institut lluís Vives, el xics; o bé les xiques al Institut Sant Vicent Ferrer. En tota la província tan sols hi havia dos instituts més: a Requena i a Xàtiva. A títol de curiositat, saben quants instituts de Batxillerat hi ha hui en l’àmbit provincial? Vos ho dic: Entre públics i privats, 244. – HIGIENE – Si tenim en compte que l’aigua potable, com a tal, no existia; si considerem que els desaigües anaven al que es deien “Pous cecs” que, a poc a poc, anaven filtrant al subsòl les aigües residuals de les cases i que de les aigües d’aquests subsòls s’alimentaven els pous i les bombes d’aigua, podem fer-se una idea de com anava el tema des de la perspectiva sanitària. Als anys de sequera, que jo crec que eren quasi tots, el subsòl es quedava eixut, i no quedava altre remei que acudir a la font, de la plaça, ja que l’Ajuntament instal·là un motor prou potent com per a poder extraure l’aigua de major profunditat. El cas és que a les hores assenyalades en què no hi havia restriccions, hores que l’Alguatzil ja havia informat mitjançant un ban que feia pels llocs de costum, es formaven grans cues a la font de gent que anava proveïda de tot tipus d’atifells per a carretejar aigua cap a casa. En època de tanta fam, les famílies tractaven de trobar algun lloc, a la planta baixa, que convertien en quadra per a criar animals d’engreix: porcs, borregos, vedelles, gallines, conills, etc, per tal d’ajudar a l’economia familiar i també per a procurar-se proteïnes. Això era un factor que afavoria l’aparició de grans quantitats de mosques, mosquits, cucs, escarabats, puces, etc, que ens martiritzaven a diari i més cruelment a l’estiu. També hi havia altres pràctiques amb perfil d’especial interès, com per exemple: Com que no hi havia clavegueram, els excrements humans feien cap a uns dipòsits que hi havia en cada casa, i que es denominaven “la basseta”, instal·lada no molt lluny d’on s’extreia l’aigua. Aquestes bassetes les buidaven periòdicament persones de la pròpia casa (o algun llogat també), normalment en equip de tres persones: un que omplia un poal agenollat a la basseta; altre que el portava fins al carro de la merda, “la bota”, que arrossegava un animal de tir i que prèviament havien llogat. Aquest esperava al carrer on una tercera persona que, des de dalt d’una cadira, buidava el poal. Este carro, que incloïa alguna cosa així com un gran tonell, per raons d’higiene i discreció, actuava sempre de nit, i, una vegada estava ple, solien buidar-lo en algun campet, servint tot allò d’abonament orgànic. No volguera entrar massa a fons en el tema de la higiene personal; tema més que delicat, ja que si explique detalls que jo recorde i els jutgen sense estudiar les circumstàncies d’aquells moments, podríem fàcilment aplegar a conclusions equivocades sobre aquelles persones que, si bé oferien deficiències notables, aquestes tenien explicació i causa de les mil penúries que patien. La veritat és que, salvada alguna possible excepció, en capa casa hi havia dutxes. La majoria esperava a l’estiu per a rentar-se amb poal i arruixadora; com també aprofitaven, amb el mateix propòsit, els primers banys a la mar. Els xiquets com jo, mostràvem, habitualment, múltiples crostes d’úlceres, especialment en cames i bressos, ja que qualsevol rascada patia infecció immediata. La imatge nostra, la de tots els xiquets, havia de ser prou lamentable, a saber: el monyo brut; les cares famolenques; les espardenyes mig trencades o descalços; la vestimenta, plena de pedaços. I a més a més, amb la pell prou ronyosa. Però mira tu que, per damunt de tota esta misèria, predominava en nosaltres, consubstancial a la nostra infantil vitalitat, una visió alegre i feliç de la vida. Això també ho recorde. Hauré de finalitzar que ja és tard. Em sap greu no parlar una miqueta de religió i de política i de les tan estrictes i prou ridícules normes sobre moralitat i sexe, però en gràcia de no fer-me massa llarg, passaré d’açò i aniré directe i encara que succintament, a les raons i causa d’haver passat d’aquell subdesenvolupament tan gran, fins aplegar a l’actual societat del benestar i confort (faré un apart per a oblidar-me dels últims tres o quatre anys amb el seu lamentable retrocés per culpa de la crisis i les retallades). Els historiadors i sociòlegs assenyalen diverses causes com ara l’incansable treball dels nostres pares i de nosaltres mateix; la progressiva y notable millora en la formació acadèmica i cultural de la joventut; la imparable progressió de la tecnologia, etc, etc. Tanmateix, crec necessari ressaltar la concurrència d’un altre factor d’ordre superior; factor determinant, sense la presència del qual hi hagueren quedat inefectives aquelles causes assenyalades. Es tracta que portem ja més de 70 anys sense guerres. Període tan llarg de pau, no té molts precedents a la nostra història. A tal fortuna, no solem donar-li la importància que té, de la mateixa manera que no li la donem a la salut, només que quan la perdem. Caldrà, doncs, estimar la pau? Caldrà valorar-la? Per tota resposta, acabaré dient: Autoritats, familiars, amics, veïns i tots els presents: VISCA LA PAU!!