Per Angelí Castanyer i Fons
Germans catalans: Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d´ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.
Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternitat catalano-valenciana. Entre els actes que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l´entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d´allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d´intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d´intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l´acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L´esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d´esperit.Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l´honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l´home no podien deixar d´ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.
Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d´aquella Colegiata que havia assistit a l´acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: “Senyor, vostra actitud no és justa: D´un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític”. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l´inrevés, ço és: “Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d´esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat…” Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública, i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.
Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l´actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l´Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s´afirma cada dia més i amb més vigor a l´avantguarda d´aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l´avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l´home.
Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d´altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l´interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l´orgull d´haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem hagut de sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d´ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d´anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l´idea ferma de que esteu ja en mesura d´exigir i d´imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.
París 1963.
This entry was posted on Diumenge, novembre 4th, 1990 at 13:07 and is filed under General, Memòria històrica, País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.