Per què som valencianistes

Per Josep Castanyer Fons

De la interpretació de la historia, naix el concepte polític i del concepte polític, la interpretació de la historia. Per què ? Perquè no hi ha en la historia una vibració sense conseqüència política, ni hi ha un fet polític sens repercussió en la historia.

De la realitat etnogràfica, naixen els nuclis econòmics i les coincidències psíquiques que associen o dissocien, unixen o separen tot esforç col”¢lectiu cap als imperatius materials, o cap a les superacions de l´esperit.

De les convulsions de la historia i dels indeclinables factors etnogràfics, naix el concepte jurídic per assimilació instintiva de lo necessari a la garantia humana, establint-se una compensació d´equilibri entre lo anímic i lo dinàmic, entre el sacrifici cap a lo col”¢lectiu i el benefici de una col”¢lectiva reciprocitat.

L´home viu necessàriament subjecte a estos tres imperatius que formen el conjunt meravellós del concert universal, si bé s´agrupa per àrees d´influència física, i dins d´estes, per capes de coincidència temperamental o anímica, formant-se així, les races i dividint-se estes en Nacions o Estats.

Històricament, etnogràficament i jurídicament, el nostre país, el País Valencià, té personalitat pròpia amb perfils vigorosos i inesborrables”¦ ; però abans de tota concreció categòrica del nostre patriotisme, volem fer algun comentari sobre conceptes que s´involucren, es mistifiquen i falsegen, amb intencions de grollera egolatria.

ESTAT I NACIÓ: Encara que la diferenciació de estos conceptes és elementalíissima i malgrat que els valencianistes no hem caigut mai en la poca traça de confondre-los, els nostres contradictors -fora quina fora llur filiació política- han argumentat sempre al marge d´esta realitat. La definició de l´Estat pot resumir-se dient que és el conjunt de pobles, nacionalitats o races que viuen baix una mateixa carta constitucional i per tant d´un mateix sistema d´organització política. En canvi, Nació és l´espai que ocupen sers amb costums, temperament, clima i caràcter idèntics. És a dir: Que la Nació creix de baix a dalt començant per l´individu, família comunitat i tots els elements ètnics i geogràfics que l´envolten, mentre que l´Estat té un sentit invers de formació essencialment política, que subjecta a les diferents col”¢lectivitats baix una mateixa « norma », sense discriminació dels valors immutables d´aquelles influencies anímiques o dinàmiques que donen forma i caràcter, personalitat i força, al conjunt de les diverses particularitats humanes. És així, que el Regne Unit, compren Anglaterra pròpiament dita i tots les demés factors o fraccions que estan subjectes a la seua direcció política, mentre que la Nació Anglesa, és solament l´espai a on s´aglutina tot lo que anímicament significa la vertadera personalitat d´Anglaterra. És puix així que nosaltres al vigoritzar la personalitat del nostre País amb els perfils propis que el caracteritzen, no neguem l´Estat, sinó que aspirem a una federació d´Estats lo més amplia possible, però en un sentit de reconeixement mutu i reciprocitat contractual, sense desnaturalitzacions ni imposicions d’uniformitat imperialista, amagat casi sempre baix la enlluernadora promesa de l´universalisme.

UNIVERSALISME I UNIFORMITAT: Una de les teories mes generalment mantingudes pels nostres contradictors, ha estat la de l´Universalisme. Lo absurd del cas, es que a mesura que insistien en la polèmica, prenien l´actitud despreciativa d´una suposada superioritat intel”¢lectual, quan lo que feien en realitat, era posar al descobert llur miopia intel”¢lectual i una ignorància o mala fe que es feia mes ostensible a mesura que augmentava la cega auto valoració de llur coneixements.

Seria una temeritat parlar d´història universal sense un previ reconeixement dels particularismes històrics, ni es podria parlar de geografia universal ignorant la geografia bàsica de cada país, regió o comarca, com seria absurd parlar de química sense conèixer les reaccions pròpies de cada matèria. L´Univers, es puix conjunt i el conjunt s’aconseguix sempre per la reunió d´elements que tenen de per si definició pròpia. Seria pueril pretendre unificar -millor dit- uniformar la geologia, apartant-la de les diferencies físiques que la constitueixen. Per tant, la terra presentarà sempre eixa meravellosa diversitat de zones agrícoles, mineres, hidràuliques, etc., sense que es puga pretendre l´obtenció del mateix producte en totes les zones; per a això seria precís «uniformar» la composició química de tota la terra, de l´aigua que la regara, a demés, «uniformar» també l´acció solar per a que la temperatura regulara les corrents aèries i el clima. Es a dir: Tota la terra tindrà que estar a la mateixa distancia de tot el sistema planetari, trencant aixina l´harmonia que regula el motor universal.

També és sabut que cada raça té característiques diferents i encara dins de esta mateixa raça, la geografia produix tipus distints. El clima, l´alimentació i el sistema de treball -tots en recíproca relació- tenen influencia decisiva i no sé a qui puga ocórrer-se li «universalitzar» un tipus base, no ja solament en la constitució física, sinó en una mateixa concepció intima, que fera a tots els homes amb la flema anglesa, la tenacitat teutona o el fatalisme oriental. El temperament es fill de l´ambient i en este ambient, tenen influencia bàsica el clima i l´alimentació.

Queda encara un recurs polèmic als «universalistes», la cultura! Ah la cultura! Quan parlem d´ella, sembla que posseixen el secret d´eixa màxima potencia i diuen: «tot es pot aconseguir per mig de la cultura»”¦ Però quina? Pretendran a cas un mateix nivell cultural per a tots els països, únic mig d´assegurar la comprensió humana ? Si així fora, tindrien que esperar la realització de qualsevol d´estes condicions indispensables: Que els països mes avançats es posen al nivell cultural dels enrederits, o que els països avançats es detinguen en el camí de llur evolució, esperant a que els altres arriben al mateix nivell, paralitzant la immutable trajectòria del progrés, amb la mateixa facilitat que un empleat públic dirigeix la circulació.

Reconeguem i sentim l´universalisme, dins el magnífic mosaic de la seua diversitat, però neguen l’uniformisme com una monstruositat científica. Està puix clar que el particularisme ètnic i geogràfic, obeix a lleis naturals de l´univers i que, nosaltres, sentint-nos valencians i valencianistes, fem un lleial homenatge a la realitat universal.

POLÍTICAMENT: Les relacions dels individus entre si i d´estos en la societat, tenen les mateixes arrels científiques, a més d´unes raons morals que s´establixen automàticament segons el grau de sensibilitat que caracteritza a cada país. Fins a hui, descartant el primitivisme de les kabiles o el clan familiar, no es coneixen més sistemes polítics que els d’origen popular, o els de dictadura o força, i casi sempre, són conseqüència l´u de l´altre. No hi ha d´evolutiu en el sistema polític dels pobles, més que els diferents matisos que van adquirint estos dos conceptes en les successives etapes de llur predomini. Si analitzem la historia, vorem que el dinamisme polític obra per impulsos de reacció i que els termes mitjos no són més que punts de repòs d´escassa consistència, en la col”¢lisió constant d´un sistema contra l´altre. Si la Democràcia vol estabilitzar-se en el manteniment de les essències populars, tindrà que cedir-li a l´individu, part de la sobirania de l´Estat, lo que encarna un perill per al punt mes delicat d´una estabilització.

I quan un sector de la economia es sent ofès o perjudicat, s´inicia el desequilibri i naix la oposició, engendrant la resistència i el desordre, generadors de la dictadura, com a mig repressiu i «unificado ». Però la dictadura, instintivament repudiada per tot individu, no pot fer-se duradora si no és cedint en autoritat tot lo que guanya en atracció en les masses i, llavors, perduda la força per natural degeneració del seu principi, o accepta el pas natural a la influencia de estes masses, o se la desplaça per la violència. En este cercle viciós se desenvolupa fins hui, tota la historia política dels països mes «civilitzats». Hi han dos excepcions, Amèrica i Anglaterra. La primera, manté el seu equilibri degut a que les masses econòmiques, afavorides per la riquesa natural del país i la escassa població, no han arribat encara al problema de l´empobriment col”¢lectiu, ni a la competència exterior que els obligue a l´establiment de plans defensius, que degenerarien forçosament en discrepàncies interpretatives del sistema. Anglaterra, ha resolt totes les crisis interiors, cercant a l’exterior tot quan li farà falta, i així es dona el cas de que una minoria de 47 milions, visquen «democràticament» a costa de que els 150 milions que constituixen el seu imperi, tinguen un regim que per a ells significa la negació de tota essència democràtica.

Però encara dins de la influencia devastadora o constructiva que les masses econòmiques poden exercir en la governació dels estats, segons l´esperit de col”¢laboració que les anime, cal tindre en compte que estes masses naixen i s´organitzen allí mateix a on té origen la font de llur economia, mantenint en potencia totes les característiques que imposa el particularisme ètnic i geogràfic. Seria puix il”¢lògic situar el centre nerviós i directiu d´estes masses a distancies oposes a llur situació i així no s´explicaríem que la massa econòmica que representa la riquesa tarongera de València volgueren trasplantar-la als Urals.

Altra cosa es l´organització que els Estats donen a l´intercanvi comercial per mig de les barreres duaneres. A simple vista, sembla que la discussió aranzelària no tinga més motiu que el de la simple conseqüència econòmica, però sobra un xicotet anàlisis del sistema aranzelari per a deduir fets polítics de màxima transcendència, car que els convenis venen sempre a afavorir als Estats de major potencia econòmica, i dins del mateix Estat, a la massa econòmica de major influencia política. En França – per exemple, existixen regions mineres que abastixen la capacitat del mercat interior i les possibilitats dels convenis exteriors. En Àfrica francesa, hi han també magnifiques zones mineres; però estes no es posen en explotació mentre signifiquen una competència econòmica per a l´Estat Director. També la indústria en la colònia o països de «protecció», està subjecta a limitacions -en ocasions absolutes- lo que significa no solament un desplaçament forçat del potencial adquisitiu cap a la «metròpoli», sinó que impossibilita la creació de masses econòmiques en els països de «conquesta» o «protecció». Esta manca de masses econòmiques, significa, lògicament la manca de forces en potencial de resistència i discrepància política, per quina raó, l´Estat de domini exercix son influencia sense preocupacions de reciprocitat.

En la Espanya «una e indivisible» divisa de coincidència casi absoluta en l´afany imperialista dels partits «nacionals», les masses econòmiques quedaven subjectes a les conveniències particularissimes dels grups «governants», i així, quan la demagògia parlamentaria o mitinesca no era prou per a garantir un resultat electoral, llavors, es legislava cara a l´aranzel i al proteccionisme econòmic. El País Valencià, coneix de sobra els efectes de la protecció aranzelària a regions menys «segures» en la recapitulació dels vots, i ha vist així, desplaçar-se l´atenció dels governs cap als camps andalusos, anul”¢lant la indústria de l´oli de cacau, que ha ressentit nostra economia i ha deixat a milers d´obrers valencians sense treball. Coneix igualment, els efectes d´atres proteccionismes que en moltes ocasions han dificultat i casi impedit, la exportació de la nostra taronja i demés productes de l´agra valencia. En certa ocasió, es plantejà este problema a un president del Consell de ministres, dient-li que la política aranzelària que es practicava significava la ruïna dels tarongers valencians i per tota solució digué «que arranquen els arbres i planten altres coses». Recorda igualment el País Valencià, les raons de competència política, que han segut causa de la desaparició d´indústries netament valencianes. Quants palmiters, quants sombrerers, quants ebanistes no han tingut que deixar València, seguint la immigració de llur indústria? Quantes altres no han mort i quantes altres no s´han pogut muntar per causa o impediment del termòmetre aranzelari? Per això, Catalunya, quan ha enviat un Ministre al Govern central, casi sempre ha estat al Ministeri d´ Hisenda. Coneixia bé el punt neuràlgic i especialitzava als seus homes per a esta matèria. Conseqüències? Protecció aranzelària per els productes que Catalunya importava, vigilància absoluta en els tractats comercials, en vista sempre a dificultar la importació d´aquells productes quin mercat li fora convenient a Catalunya.

Al País Valencià li mancava el sentiment de la pròpia estimació i per això la política valenciana havia d´ésser forçosament, la conseqüència trista d´una manca absoluta de personalitat. El gremi de «consumos» i els « volats de gos », saben molt d´esta dolorosa realitat.

També podem oferir als pseudo intel”¢lectuals que tantes tonteries diuen quan discutixen, un exemple dolorós de lo que significa per a la cultura d´un poble, una escola, un mestre i una llengua estranya. Clar que en els congressos internacionals de Pedagogia, s´han exposat les suficients raons tècniques, per a vindre en conseqüència a determinar que la instrucció primària deu donar-se en llegua materna. Això s´ho callen els contradictors, i segueixen parlant de la cultura, confonent de passa dialecte en llengua.

Malgrat la extensa legislació centralista contra la llengua vernacla (recordem el famós decret de Felip V i totes les disposicions oficials que l´han precedit), i malgrat també a la tenacitat incomprensible de molts valencians, el nostre poble ha sabut mantindre viva la nostra llengua. Per això, el xiquet aprèn a parlar en llengua valenciana desenvolupant els primers anys de la seua infantesa sense complicacions lingüístiques; però arriba l´hora d´anar a la escola i !oh tragèdia ! ni entén al mestre, ni el mestre sap arribar a l´anima del nen perquè tampoc coneix la seua llengua. En estes condicions, la tasca es difícil i poc agradosa sent una de les raons de la gran deserció escolar i per conseqüència, d´un gran percentatge de l´analfabetisme tan elevat en el nostre País.

No volem dir res de la tragèdia que significa per a un pobre camperol nostre, vore´s davant un jutge. A penes si compren una paraula de la farragossa verborrea jurídica i quan pensa en defendre’s, les raons li naixen torpes, vacil”¢lants i confuses, car que es veu obligat a pensar en valencià i a parlar en termes que per desconèixer-los, deformaran o contradiran la raó fonamental de la seua argumentació.

En resum: Som puix valencianistes, per respecte a la Història, a la etnografia, a la cultura i a la justícia del País Valencià.

Som valencianistes, perquè no volem reconèixer superioritats de castes ni dolors de submissió.

Per que coneixem els nostres defectes i volem corregir-los.

Per que coneixem les nostres virtuts i no volem sacrificar-les als apetits mai satisfets dels que legislen «por derecho de conquista».

Som valencianistes, en el desig sincer de col”¢laboració a una Federació Ibèrica, al concert europeu i a l´establiment d´un clima moral que possibilite la comprensió dels pobles en un vertader sentit internacional.

2 Responses to “Per què som valencianistes”

  1. Miquel Notari ha dit:

    Què grans que eren els valencianistes (tan oblidats) d’abans de Joan Fuster!
    La veritat és que commou amb quina claredat ja s’enfrontaven a la realitat del nostre país. De les moltes idees que podria comentar, em quede amb dues:

    a) Al País Valencià li mancava el sentiment de la pròpia estimació.

    b) Som valencianistes perquè coneixem els nostres defectes i volem corregir-los.

    Algú veu que els actuals governants valencians siguen autocrítcs? S’estimen de veritat este país? Quin “valencianisme” pot eixir del cofoïsme i el “fatxendarisme” (de fatxenda) permanents?

    Gràcies Àngel.

  2. Miquel Notari ha dit:

    Què grans que eren els valencianistes (tan oblidats) d’abans de Joan Fuster!
    La veritat és que commou amb quina claredat ja s’enfrontaven a la realitat del nostre país. De les moltes idees que podria comentar, em quede amb dues:

    a) Al País Valencià li mancava el sentiment de la pròpia estimació.

    b) Som valencianistes perquè coneixem els nostres defectes i volem corregir-los.

    Algú veu que els actuals governants valencians siguen autocrítcs? S’estimen de veritat este país? Quin “valencianisme” pot eixir del cofoïsme i el “fatxendarisme” (de fatxenda) permanents?

    Gràcies Àngel.

Leave a Reply