En varies ocasions he comentat haver tingut la sort o la desgràcia de viure la transició del final de la dictadura a la democràcia des de l’exili.
I entre els antecedents familiars i el fet de pertànyer a la joventut del Casal català de París, sempre he tingut clar algunes coses sobre Catalunya i el País Valencià que em van permetre copçar el contingut de “Nosaltres els Valencians, i haver tingut la sort de no haver-ho de traduir en acció política com els va tocar fer els eguidors de Joan Fuster a l’interor.
Sobre els antecedents familiars, el meu pare com el seu germà Josep, van ser dos nacionalistes valencians fundadors i representants del Parit Valencianiste d’Esquerres, tan durant la República (Josep en va ser president) com a l’exili. I pel que fa al Casal vaig tenir l’ocasió de constatar que el nacionalisme català era transversal , burgés i catòlic a l’interior amb Òmnium, i exclusivament d’esquerres a l’exili amb els socis del Casal, personalment catalanistes tot i sentrepresentant organitzacions com la CNT, POUM, PSUC, socialistes,etc. I per si amb tot això no n’hagués tingut prou, el pràgmàtic president Tarradellas em deia que el que haviem de fer els valencians era centrar-nos en elevar la conciència nacional del poble valencià; i sempre acavaba amb la mateixa frase: “que ja ens trovarem”!
Curiosament, molt més tard, quan he disposat dels arxius dels germans Castanyer, que com a polítics valencians coneixien perfectament les característiques del seu poble i savien fins on podia arribar la minoria que representaven, he retrobat aquesta mateixa frase en els seus escrits.En una ocasió, el pare la posa en boca de Blasco Ibañez dient a Constantí Llombart, “ja ens trobarem!” parlant però d’ells dos, no del País Valencià i Catalunya.
Sempre he he pensat escriure sobre el que hem fet malament els valencians a la transició per trobar-nos en la situació en la que ens trobem avui però sempre m’ha frenat el fet que el tema era delicat. Aquesta setmana, una persona de fiar com és En Francesc Mira en els seu exce·lent article d’EL PEMPS dona algunes pistes . Observem-lo doncs ja que rarament ho podrem fer millor: “Els anomenats ‘catalanistes’potser hem practicat un excès d’apriorisme i de racionalisme metòdic i potser hem descurat també en excès determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant- que semblen aquests emblemes, la seva potència és extrema i real (…) i de l’altre costat un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte, la llengua, la bandera, el nom…- en termes mínimament reductibles a una actitud racional. Tot òbviament, dins de la continïtat indiscutida de la més rigurosa ideologia nacional espanyola (…)
És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses i entre elles la llarga incomunicació entre l’antic principat i l’antic regne. (…) El recel anti català ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant (castellano.espanyolisme, en realitat) i l’anticatalanisme valencià és -amb components i orígens específics- una expressió d’aquesta ideologia la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot , o sobre tot, quan es presenta com capassionadanament regionalista. I que condiciona també gran part de l’esquerra majoritària.
Seguint aquestes pistes de Joan Francesc Mira, i separant-se dels seus condicionants, potser tindran les esquerres majoritàries la possibilitat de guanyar i de retrobar, junt amb les minoritàries la idiosincràcia democràtica del País Valencià.