D'un temps, d'un pais

Hem llegit a la premsa que el govern prepara la celebració de la guerra de la independència amb actes que es prolongaran del 2008, en referència a l´aixecament del 2 de maig 1808 contra Napoleó, fins el 2012, bicentenari de la constitució de Cadis.

Molt em temo, acomplexat com tenim el govern, que l´accent es centrarà -com ja s´està avançant- en referències a la “nació” i a la unitat i heroïcitat del “poble” espanyol i desitjo que no ens aclaparen únicament amb anècdotes heroiques i interpretacions “políticament correctes” tal com el tema s´hi presta si es mira d´una manera superficial -lluita contra l´invasor.

Es d´esperar però, amb els assessors escollits, que cap de les gestes que es recordaran deixaran de ser contraries als fets, i igualment que no es limitaran a la seva descripció, deixant “per a millors ocasions” -com sempre- la necessitat de fer canviar una mirada històrica que, per manca de continuïtat democràtica, la ciutadania espanyola mai ha deixat de tenir. Una mirada que ha fet que d´aquells “lodos” i d’altres de pitjors, han sortit totes les mancances democràtiques que ha patit la malaurada historia d´aquest país. Com diu el graciós acudit popular sobre la llegenda del timbaler del Bruc: altra cosa seria de la nostra historia, si hagués deixat de tocar el tambor per tocar-se altres coses…

És d´esperar que s´aprofitarà l´ocasió per què ningú pugui ignorar a partir d´aquesta fita, que la Constitució de Cadis -que va poder passar per una de les més “progres” d´Europa amb algun préstec al seu model francès- i que ja parlava de Rey de “las Españas”, es va posar tanmateix sota la invocació de “Dios todo poderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y legislador supremo de la sociedad”. Tòpics per tòpics, prefereixo els de l´Estat francès, “Liberté, Égalité, Fraternit锝, més que tòpics utopies, que per fer-les realitat depenen, en part i com a mínim, de nosaltres. La Constitution de l’an I francesa, si fa no fa de la mateixa època, tot el més que proclama, amb la voluntat del poble, és “en présence de l’Être suprême”. Ja sé, España és diferent; d’això em queixo, que ho sigui d’aquesta manera.

I recordar també que un dels primers actes de Ferran VII, desprès de la seva rebuda triomfal a Madrid, al crit de “Vivan las cadenas” fou restablir la Inquisició i reprendre les relacions diplomàtiques amb la “Santa Seu”. No solament va derogar l´Edicte de Carles III contra els Jesuïtes i va tornar al clergat els seus privilegis -fent, amb tot plegat, això sí, un innegable exercici de coherència- sinó que va refusar de jurar la mateixa Constitució! I per si fora poc, va fer cremar públicament, pel botxí, les actes de les Corts de Cadis.

Amb tot això va obrir una guerra entre “absolutistes” i “constitucionals” que, oh paradoxa -o no tant!- avui en dia encara continua, però amb els rols intercanviats; els qui, a la sortida de la dictadura franquista, van haver d´empassar-se la nova Constitució, són avui -segons ells mateixos- els “constitucionals”; els “anticonstitucionals”, també segons el PP, són els socialistes; els socialistes que per constitucionalisme, es disposen a enaltir “la unidad” de la “nación”. Penso que si van jugant amb el foc, no sé com s´ho faran per fer-ho compatible amb l´Espanya federal -ni tan sols plural– a menys que aquests darrers conceptes estiguin en el debat solament per entretenir el personal.

En aquest cas, compte, que com aquells que de derrota en derrota pensaven arribar a la victòria final, alguns, utopia per utopia no tindran inconvenient en apuntar-se a la independència.

This entry was posted on Dijous, desembre 27th, 2007 at 18:07 and is filed under Memòria històrica, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.