Aquells que segueixen els articles que publico al meu bloc, hauran pogut constatar que des del primer moment que José Montilla va ser elegit president de la Generalitat de Cata lunya sempre he considerat que la seva actuació com a dirigent ocialista i com a president de la Generalitat ha estat la correcta fins que hi va haver un punt d’inflexió en la seva actitud que es situa al moment de la sentència delTribunal Constitucional, i sobretot de la manifestació del 10 de juliol capitalitzada per les forces independentistes. A partir d’aquí el seu discurs es va dedicar a atacar l’identitarisme en lloc de centrar-se en la resposta socialista a donar a aquest tema, és a dir, en el cas de l’Estat espanyol, a treballar per assolir un Estat federal,deixant a la dreta i al racó de la Història l’Espanya secular, el seu nacional catolicisme caduc i i el seu centralisme ineficient tot i intentant d’evitar els tòpics. Mentre se’n diuen la ciutadania constata que els els socialistes no gosen pronunciar-se i fa temps que el concepte federalisme no apareix enlloc.Tant el socialisme espanyol com el català solament à són capaços de formular el que no volen però difícilment el que volen.
Tanmateix aquests dies , a la seva carta, José Montilla afirma que el combat pels drets nacionals i socials no s’atura i que s’han de trobar els militantspreparats i disposats; que calen nous lideratges, més que mai, per construir l’alternativa al pensament nacionalista i conservador a Catalunya i a Espanya.El mal és que no ens diu quina és l’alternativa . I com hem dit, des de fa temps ni un mot de federalisme ni de cap objectiu concret engrescador; només trobem frases genèriques ben intencionades s com aquesta: “la principal tasca política en els propers mesos ha de ser contra la crisi; ” quan no aquesta: “hem començat ja el nostre procés de renovació amb noves idees i els millors i més experimentats candidats i candidates. o bé “ segur que tothom sabrà fer el pas que toca en el procés de renovació socialista. Alguns fer un pas endavant, altres enrere o al costat.
Estem d’acord President. Però quin pas? Aquesta és la qüestió. Perquè quan la ciutadania ha tingut el sentiment de que les Institucions de l’Estat s’han burlat del seu vot, i la dreta qüestiona el sistema autonòmic, és el moment de dir clarament i amb valentia que no és Catalunya que s’ha inventat les 17 autonomies; i el que solament se li pot demanar a que ajudi a l’esquerra espanyola a fer d’Espanya un Estat federal basat en el respecte de les nacions i les llengües que el composen. Utòpic?potser sí.Però en política res és utòpic quan respon al sentit comú democràtic, no pas de l’entelèquia Espanya sinó dels sentiments de cada una de ses seves parts. Només caldria trobar la formula per ajustar també la solidaritat indispensable que si és necessària a nivell mundial, no ho és menys en el si de l’Estat espanyol, sempre que les relacions siguin d’igual a igual.
Però la història malauradament demostra que e la principal oposició a una solució pactada, democràtica i civilitzada sempre ha provingut de la mateixa Espanya, insensible a aquests valors.
Amic Àngel,
La meva teoria de que una sacsejada forta posaria les bases per a una solució, pot ser no era encertada. O, pot ser, la sacsejada no ha estat prou forta…?
La inestimable tasca feta pel PSC de unir tots els socialistes a Catalunya en un sol partit, de fer un sol poble d’alló que corria perill de ser confrontació permanent entre parles, origens i matisos ideològics, pot ser s’ha tornat en la caracteristica (assumida inconscientment) de un missatge contemporitzador, una tebior que dificilment engresca…
D’acord Enric amb això de que la tebior difícilment engresca. O el PSC retroba els seus orígens o solament serveix de diversió.