Llibre de mòries de Gentil Puig
Conec Gentil Puig del Casal de Catalunya de París que havien fundat el 1945 els exiliats catalans i on vam començar, a finals dels 50, a prendre el relleu alguns dels seus fills com Romà Planas, Francesc Utgé, jo mateix així com el Gentil Puig que “pujà” de Tolosa i va arribar a París el 1959.
uan Gentil Puig va llegir les meves memòries em va dir que pensava escriure les seves i el vaig encoratjar a fer-ho , tal com ell ho escriu al seu llibre, perquè sabia que tenia coses interessants per contar. En aquell moment vaig considerar que era bo saber de primera mà la evolució seguida per un jove militant comunista, pro-soviètic que, a partir de l’informe Krustxev, comença a dubtar fins abandonar el parti sense mai deixar de ser fidel als seus ideals d’esquerres.
J jo m’havia quedat amb el jove militant comunista Gentil Puig que venia al Casal a retrobar les seves arrels, militar contra el franquisme com tots nosaltres i ell, a més, com a bon militant, a emportar-se cap a Jean-Pierre Timbaud, a la Sala de festes del sindicat CGT comunista, els joves catalans i catalanes de la emigració econòmica dels anys 60 que fugien del franquisme i que venien a la tertúlia del Casal. D’aquestes circumstàncies en aquella època hem de dir que tots en varem treure profit i principalment el Casal que, gràcies a la Joventut va reconciliar els seus socis separats per barreres d’incomprensió que duraven des dels fets de maig del 37 de Barcelona , i es va poder apropar l’exili a l’interior, dos objecius que perseguiem els joves i vam reeixir.
Òviament Puig no fa el llibre que jo havia pensat d’introspecció de la seva evolució, sinó que naturalment fa el seu, i el fa sobre les seves vivències ien 70 anys d’història que ell ha presenciat o a la qual s’ha implicat de bon pricipi ! I llegint-lo no podem deixar de pensar que tanmateix podia haver fet, no un llibre, sinó cinc, perquè té matèria viscuda per això i molt més!
El passat ens empaita (Pagès editors 2012) comença amb el nen Puig en el passatge de la frontera de la ma del seu pare el 1939 i la seva infancia i adolescència a Tolosa del Llenguadoc, per acabar els nostres dies. I entre mitg Gentil Puig ens narra les seves vivències a París, al Casal, on reforça les seves arrels, i on posa en pràtica la militancia de jove comunista del PSUC amb els seus arriscats viatges a l’interior, el maig del 68 a París, la seva estància a l’Algèria independent com a cooperant (1963-65) a l’època de Ben Bella fins el cop d’Estat d’Houari Boumedienne i l’establiment a Algèria del partit únic FLN, i d’on serà expulsat cap a França com a “pied rouge” ( nom que donaven a Algèria als progressistes, comunistes i coperants, en consonancia a “pieds noirs” ) i el remeten a la policia francesa.
Desprès d’haver iniciat els seus estudis a la Sorbonne en sociolingüistíca i i no haver deixat mai d’estudiar, el 1968 quan encara no havia mort Franco i desprès de 30 anys d’exili s’instal·la a Barcelona on treballa de professor de francés. A partir del 1971 Gentil Puig participarà al grup inicial de l’Escola de mestres per Catalunya sota l’aixopluc institucional de l’Escola de Magisteri de Girona, una iniciativa de Josep Pallach ; pocs anys més tard, amb l’equip de mestres Rosa Sensat es creà l’Escola de mestres de Sant Cugat adscrita a la UAB.
Cal llegir el s llibre de Puig, 70 anys d’una vida molt plena d’inquietus i de militànci apolítica sempre fidel als ideals del seu pare, el rabassaire republicà.
Com diu Raimon Obiols de Gentil Puig, en el pròleg del llibre: “una vida marcada des de l’inici per les conseqüències i la passió de la política”.
Àngel, no sé pas on has publicat tot això…m’hauria agradat que abans me l’haguessis enviat pera fer-hi esmenes normatives (això rai) i ajustaments a la realitat que omets o emets i que no canvien el sentit global, Parlem-ne per E-mail millor. Gentil