El dimarts 8 de febrer, TV3, al diari de migdia, dona les imatges de les declaracions del Ministre de Defensa José Bono contra el President de la Generalitat on afirma que sense el suport del PSOE, Pasqual Maragall no seria president, li recrimina “donar lliçons”, el responsabilitza dels resultats negatius de les enquestes que semblen castigar els socialistes, i li demana que en lloc de generar problemes, intenti resoldre’ls. Aquestes declaracions inadmissibles, immediatament respostes, amb ironia, pel secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, podrien ser una manifestació més del senyor Bono a inscriure a la llista de les que ja ens té acostumats. La “notícia” però, al meu entendre, no són les mateixes declaracions; igual o més greu és la escena que molt professionalment ha captat el càmara de la televisió en unes imatges molt explícites: el ministre consulta i comenta amb el diputat de CiU Josep Maldonado, que assenteix (!), la nota de les declaracions que es disposa a fer contra el president català.
Desprès de la jugada d’Artur Mas al tripartit, obtenint la complicitat del que ells anomenen “Madrid”, les declaracions fora de to, fora de lloc, i completament anacròniques, d’un Jordi Sevilla sobre si ha arribat o no, l’hora d’un president no nascut a Catalunya, i ara, les declaracions de Bono “assessorant-se” i compartint amb un diputat Convergent unes declaracions mancades del respecte degut al president de la Generalitat, és evident que aquí alguns estan jugant, a ple sol, un joc visiblement brut. Iñaki Gabilondo, a les notícies de Quatro a la nit, va concloure, comentant les imatges, que les declaracions no eren improvisades sinó llargament meditades.
És condemnable que membres -pocs però importants- del PSOE no respectin un company seu, màxim representant, per més inri, dels ciutadans de Catalunya, i que CiU, un cop més, es mostri deslleial amb el govern i el president de la pròpia nació que tant diu defensar. Totes proporcions guardades, la seva actitud és comparable a la del PP a l´àmbit espanyol i per les mateixes raons: ni els uns, ni els altres han acceptat la pèrdua del poder que consideren que els pertany de ple dret. Rarament, uns comportaments polítics han estat tan transparentment mancats de la ètica exigible. Si el PSC, amb Maragall i Montilla al seu davant, no s´oposa amb determinació a aquests fets i a molts altres també recents, això anirà a més. Tots aquests moviments semblen perseguir un objectiu: desgastar l´actual govern d´esquerra a Catalunya i el seu president i preparar un canvi d´aliances.
Veiem difícil que passi, però si mai arribés a realitzar-se l’aberrant aliança PSC-CiU, emulant còmicament el precedent dels dos grans partits alemanys, el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la Unió Cristianodemòcrata (CDU), és de preveure que alguna actitud personal d’aquells que creuen amb l’ètica a la política, i més, en un país com el nostre, serà de fer mutis pel fons, amb silenci, o manifestant la seva indignació.