Fa massa temps que estem assistint a la irresponsable actitud del Partit Popular entorn de l’aprovació del nou Estatut i a l’increïble circ mediatic organitzat. Això pel que fa a les forces espanyolistes, però l’actitud dels partits catalans no és que es mereixi molts elogis. Solament al clima enrarit creat, vull atribuir-li el comportament caòtic -per no anar a buscar un altre qualificatiu- que han tingut durant tot el procés. És evident que a ningú se li escapa que no ha estat gens fàcil resoldre el dilema representat per la definició d’un front contra el PP abans del 14M i l’oportunitat d’una situació creada per les eleccions espanyoles que no es podia deixar perdre. D’una banda, s’havia d’aprofitar l’adveniment d’un govern espanyol socialista amb la presència al seu cap d’una personalitat com la de José Luis Rodríguez Zapatero que alguns han comparat, en la seva convicció en la defensa de l’Estatut, a la de Manuel Azaña el 1932; per altra banda, s’havia d’evitar el desgast del president del govern i el seu partit que sense cap mena de dubte s’anava a produir a la resta d’Espanya i que solament aprofitaria a les forces més reaccionàries representades pel PP.
Davant d’aquest panorama, d’existir els bruixots, estic convençut de que és un d’ells qui ha estat al darrera de tot el show muntat pels propis negociadors fins el desenllaç final. Donat que un dels eixos principals de l’atac del PP es centrava en fer creure a l’opinió espanyola que el contingut i idea del maleït Estatut eren obra de “l’etarra” Carod Rovira, separatista i “trenca Espanyes” que tenia segrestat al babau de Zapatero, no seria gens d’estranyar que el dit bruixot no busqués l’antídot, escenificant, reforçant i entretenint, en un primer temps, aquesta idea clau del PP incitant els protagonistes catalans i algun que altre extremeny, a fer declaracions públiques intempestives fins que calés la idea en la consciència dels votants de l’ “Espanya profunda”. Això sí, com era bruixot i intel·ligent, tenia previst un desenllaç feliç que consistiria, al moment propici, treure el conill del barret i de sobte fer aparèixer, resplendent, Convergència i Unió, el partit del president Pujol, en el seu dia entronitzat “español del año”, el partit de l’ordre, el de la governabilitat d’Espanya, el aliat d’Aznar al Congrés de Madrid i al Parlament català. L’aparició d’aquesta imatge, contraposant-se a la del dimoni Carod, segaria l’herba sota els peus del PP, deixant-lo sense l’argument principal de la funció i escamotejant de l’escenari el personatge que havia elevat a protagonista central.
No sé si el bruixot ha existit o no. Penso malauradament que no. Que el resultat es fruit de les estratègies dels uns i dels altres i fill de la casualitat. Ara bé, d’haver existit, tot fa pensar que solament podia residir a Madrid, lluny de les desorientades aigües mediterrànies, allotjat en el cap privilegiat d’un dels que més s’havia implicat en tot l’assumpte i més havia arriscat. No sé per què, però podria ser que el famós bruixot, d’existir, tindria alguns components de ZP salpicats de rubalcaba. I també podria ser que abans, durant o després, el tripartit se’n hagi fet d’alguna manera còmplice. El PSC sens dubte; no sé si per interès, que també, però sí és per sentit polític i convicció que el President Maragall ha pogut dir això de la “teoria de les dues F, la foto i la feina”; i el sí d’IC-V és igualment el del sentit polític ben entès. Les primeres reaccions d’Esquerra Republicana, semblen indicar que, subjugada pel seu duel amb CiU -i jo més!- s’ha deixat sorprendre, a menys que faci part del guió seguir un temps més el joc inicial imaginat pel bruixot. En quant a Convergència i Unió ha reeditat l’èxit de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya: de nou ha protagonitzat la foto! Després de 23 anys governant Catalunya, trampejant el temporal d’un necessari nou Estatut, és tot al que podia aspirar i la única cosa per la qual ha treballat. Tot el mèrit -per alguns- d’Artur Mas en aquestes negociacions, tant a Barcelona com a Madrid, en realitat, es pot resumir justament a això, a l’èxit de la única estratègia que tenia: la recerca descarada de la foto, sabent que si l’Estatut tirava endavant, amb foto o sense foto li era difícil dir que no.