Un company valencià amb qui volia comentar la pretensió de la dreta valenciana de segregar la llengua, tenint-ho molt clar i fart sens dubte del tema, es va exclamar: “Xe, tu, jo ja fa temps que no qüestione que
Potser que la seva actitud sigui la bona; i potser que la lluita per salvaguardar la unitat de la llengua, avui en dia, estigui ben encaminada, però la victòria que cal assegurar -la que compta- és la percepció que en té el conjunt de la ciutadania del País Valencià i aquesta batalla no és segur que estigui guanyada. I si ho està, mai ho serà definitivament si no reblem el clau. A les forces que en defensa dels seus interessos partidistes, no dubten mai de posar en perill valors que ens haurien de ser comuns com la mateixa democràcia i la convivència (en tenim actualment un exemple significatiu amb l´actitud del PP sobre l´Estatut) se´ls ha de fer pagar sempre que es pot la factura política, o com a mínim, intentar-ho. Tornem doncs un instant la vista enrera.
Sense necessitat de recórrer a les estadístiques, els petits pobles han estat un observatori privilegiat per seguir l’evolució del tema lingüístic. És on més directament aflora el cinisme de certa gent de dreta. Abans la guerra civil, als pobles tothom parlava valencià. Després de la guerra es va seguir parlant valencià però les “forces vives”, la dreta en general, (les forces vives d´esquerra eren mortes, a l´exili o a la presó) es van passar en bloc al castellà. Desprès dels temps terribles de la immediata postguerra, aquesta dreta es va oblidar del valencianisme, mostrant-li fins i tot una certa condescendència (aquella que alguns tenen pels poetes, pels il·luminats i els infeliços que defensen utopies i coses estranyes), sense importar-li massa que des de sempre, els valencianistes, el valencianisme d´esquerra havia considerat la normalització de la llengua i la seva unitat com elements necessaris i irrenunciables.
Amb la transició va arribar la democràcia, i amb ella la necessitat -també per a la dreta- d’obtenir vots, de guanyar-se els electors. Per quin discurs optar? En els primers temps hagués estat un sarcasme per part dels franquistes -penedits o no- parlar de llibertat, democràcia, etc., com ho estan fent trenta anys desprès els seus hereus. Necessitaven un discurs i com fan totes les dretes del món quan no en poden tenir, la dreta valenciana va tirar mà de l’enemic “exterior”, i el va trobar a Catalunya. I la mateixa gent que havia abandonat la llengua i que havia mantingut envers els nacionalistes, com hem esmentat, una certa condescendència, votaren a l´UCD i a l’Alianza Popular de Fraga primer, a Unió Valenciana desprès i finalment al Partit Popular; en aquest recorregut van tornar a descobrir els valencianistes de sempre però aleshores, per imperatiu del guió, els van titllar de “renegats catalanistes” venuts al “pancatalanisme imperialista”. I amb la defensa, no de la cosa sinó del nom, d’un valencià que parlen malament quan el parlen -si no que li ho pregunten al senyor Zaplana- van mostrar de sobte un amor fins aleshores desconegut per la “seva” llengua i van pretendre salvar-la dels enemics interiors i exteriors!
Amb aquesta defensa “cerril” d’un valencià segregat, a més dels rèdits electorals que persegueixen, intueixen que disposen de la millor arma per limitar-ne la influència al país i fora del país; i no estan disposats a abandonar l´intent de desprestigiar amb les seves extravagàncies la llengua que van renegar i que continuen mantenint discriminada! Per aquells que hem viscut de prop tot el procés i defensat la unitat de la llengua amb independència del nom, estem cansats i fastiguejats de tanta indecència i cinisme.