Apreciat senyor Àngel Castanyer
Revista Nou Cicle.
El seu recent article en el NouCicle m´ha interessat molt però m´ha convençut poc. Tinc una estima extraordinària pel meu país, una estima que es torna exigència pels qui han pres la responsabilitat de dirigir-lo. A vostè i a mi se´ns poden tolerar “˜rauxes i frustracions´. Al President de la Generalitat, en canvi, cal exigir-li un comportament totalment digne, racional i responsable. Una exigència que no he trobat satisfeta amb Pasqual Maragall, i no entenc com el personatge pot “˜suscitar simpatia, indulgència i adhesió´ A mi, no, ni una cosa ni altre. Potser serà que no entro en la definició que vostè dona a “˜gent normal i corrent´, però és així, i potser no estic sol en aquesta situació.
Ni simpatia ni indulgència ni adhesió en les barroeres declaracions de Maragall a la premsa i el menyspreu que demostren per el seu partit, sobretot un partit amb l´historial i la decència del PSC, del qual ell és encara el President! Això no es fa. Per un home que s´omple la boca del títol d´”europeu”, enfonsar d´aquesta forma els que foren els seus amics polítics i als quals encara presideix – una actitud així, que jo sàpiga, no té precedents en tot Europa.
Vostè diu que “˜Pasqual Maragall ha preferit explicitar les seves idees i deixar constància dels seus plantejaments ambiciosos sobre l’Espanya federal, que callar i “quedar bé”´. Però aquest home preferí callar i quedar bé quan justament era el moment de no fer-ho. Quan Alfonso Guerra passa el “˜cepillo´ i ell no piula. Quan “el plantejament inicial s’havia perdut”. Quan “˜a partir de l’acord Zapatero-Mas de la Moncloa, es fa un pas enrere´.
Una dimissió de Maragall en aquelles circumstancies hauria tingut classe i dignitat. L´Estatut no hauria quedat més prim del que ha quedat ara i del que corre el risc de quedar després de passar pel sedàs del Consell Constitucional. La seva dimissió hauria salvat un bon tros de la seva dignitat personal, la del seu partit, la de la idea federalista, la del poble de Catalunya en general. I, a la vegada, hauria pogut obrir vies inèdites en matèria de la suada conllevancia. No es va fer i, com a català, m´ha sapigut molt de greu.
Les fantasies barroques de Pasqual Maragall no han permès que el ciutadà lambda com soc jo s´hagi sentit representat per una línia política coherent. Tot ha estat portat dintre d´un procés desllorigat, sense que el ciutadà pogués identificar-s´hi i sentir-se´n orgullós. Així, no és estrany que el nostre ex-President hagi estat acomiadat sense massa miraments de la presidència de la Generalitat, de la forma com es desempallega sense cap elegància un empleat que no n´ha demostrat cap d´elegància quan hauria tingut l´ocasió de fer-ho.
Maragall ha fet passar les seves ambicions personals abans d´haver calibrat si la seva intel·ligència política estava a l´altura. Jo n´hi he patit i continuo patint-ne. Ara Maragall sent que bufa un vent de canvi i s´hi vol enganxar. A França, el seu col·lega Bairou (un altre contorsionista de conviccions intermitents) inaugura una via nova i ell s´hi apunta. Els aires mediterranis sempre l´han atret, i jo tinc ganes de dir-li: bon vent i que la sort l´acompanyi!.
Puc imaginar-me perfectament que vostè jutja la meva visió molt superficial i que la realitat ha estat més edificant i complexa. Em seria enormement agradable sapiguer que ha estat així.
Cregui, apreciat senyor Castanyer, en el el testimoni del meu sincer respecte.
Josep Ripoll