Ens és grat reproduir pel seu interès aquest text de Miquel Notari publicat a Nou Cicle-L’HORA
El treball que vaig obrir a l´Ajuntament de Vila-real pel reconeixement del valencianisme de la República ha estat per a mi una aventura personal i política»¦ Ha esta una qüestió que no he pogut deixar de costat i que m´ha fet aprofundir en les arrels més fondes del nostre moviment polític»¦
D´una banda, he de dir també que el treball des dels partits, de vegades, és força desagraït o difícil»¦ Així, no em costa gens reconèixer que jo mateix he estat molt molest amb les decisions que han pres regidors i càrrecs de la meua organització. El seguit de pactes a què ha arribat el meu partit amb el PP a diferents localitats, sobretot de la comarca de la Marina, m´ha «cremat» prou. El pacte a Calp (on definitivament han aprovat el nom únic Calp i no Calpe»¦), el pacte a Xàbia, el recent pacte a Salem (la Vall d´Albaida)»¦ Tot són situacions pròpies d´un país desficaciat»¦ I sent dir-ho, símptomes que no auguren res de bo per al nacionalisme progressista valencià.
D´altra banda, també reconec que la política als ajuntaments del País Valencià és realment difícil, atès que allò que anomenaríem «dreta» forma un «magma informe» on no pots destriar els elements del tipus «liberal» amb alguns tinys fins i tot «social-liberals», dels altres elements purament «conservadors», els quals, estranyament quan cal «conservar» la llengua o cal conservar un espai natural, elements del patrimoni o el paisatge, s´espanten prou»¦ Per a això no són conservadors? I finalment, hi ha els altres elements que serien «totalitaris» amb un fort biaix cap a la destrucció de la pluralitat democràtica, amb tinys clarament «feixistitzants». Així, aquests tres elements es troben aixoplugats davall un mateix paraigües (PP) que els fan indestriables. Aquesta anomalia democràtica fa que els elements més liberals, amb els quals és possible arribar a acords, queden contaminats per la seua submissió i resulten invàlids per a la negociació política. Aquest és un dels drames del País Valencià, l´absència d´una dreta civilitzada. Açò, vulguem o no, acaba influint sobre els partits d´esquerra i progressistes del país.
Així, quan a un sistema de partits, li falla la «pota» dreta, mal la «pota» esquerra podrà equilibrar el desficaci. I ací ve l´embolic amb el PSPV-PSOE, que en ser part «fundadora» de l´Estatut i de l´actual règim d´autonomia valenciana, ara té molt difícil desdir-se´n de tot el que ha signat»¦ I això al País Valencià significa que l´Estatut i tot el sistema autonòmic encaixen, com un guant, «a la perfecció» amb el model ideològic i marc de referències del PP. Si cal dur a la mà la «blavera» a tot hora, els peperos la porten «perfectíssimament»»¦ Ara, al PSOE tot això grinyola més. Si cal cantar el «Per ofrenar», passa idènticament i igual succeeix amb el nom del País, ara dit «Comunidad». Així, el PSPV ha acabat presoner d´aquestes incongruències»¦ perquè un país és la seua gent, però també els símbols als quals la gent atorga valors i representació.
Enmig d´aquesta bugaderia s´han perdut molts llençols!! NO ÉS POSSIBLE QUE ELS SÃMBOLS D´UN PAÃS SIGUEN SEGRESTATS PER UNA PART DEL PAÃS PER A TIRAR-LI´LS AL CAP DE L´ALTRA PART! Si són els símbols oficials HAN DE SER DE TOTS I TOTES. Ja hi ha prou de fer demagògia amb açò! I ens hem quedat en això que deia Angelí Castanyer: «Ai València»¦ València! / La de la rosa fina? / La de la col rumbosa» QUÈ BEN DIT ESTÀ AIXÃ’! De veritat que quan vaig conéixer eixe text, escrit a l´exili, vaig comentar a amics que treballen en la «normalització lingüística» que eixe poema havia de ser d´estudi obligatori al batxillerat, pel contingut, la forma i el moment històric que travessaren els nostres autors. VALÈNCIA, ARA L´ANY 2009, ÉS AIXÃ’: UNA COL !
Bé, vaig acabant. He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res»¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere»¦ Sí, bé, véiem (jo vaig conéxir personalment) Enric Valor, un home de principis i gran home de lletres que recollí la tradició oral de les rondalles»¦ Visqué la República a Alacant»¦ i patí prou durant el franquisme»¦ Si em feien anar una miqueta més arrere ja només veia les «Normes de Castelló» (1932), una cosa boirosa que sí, que sabies que gent de trellat havia aconseguit per fer del valencià un idioma útil, pràctic, coherent i alhora no escindit del tronc comú del català general»¦ Prou, res més. Aleshores ja havies de pensar en Almansa, 1707 (l´altra gran desfeta) i més arrere un poc d´Ausiàs March, Joanot Martorell»¦ i el «pare», En Jaume I. Així no podíem (podem) anar bé. ON EREN ELS POLÃTICS?
Un país que quan es reconeix, no connecta amb la «modernitat» no pot anar avant. Perquè hem fet això: Des de l´actual autonomia, eliminem tot rastre de vida política fins que no arriba Almansa i clar allò que fou greu, correspon a l´Antic Règim. I LA MODERNITAT??? I ELS MOVIMENTS OBRERS?? I EL VALENCIANISME D´ESQUERRA?? DONCS TOT AIXÃ’ ENS HO VAN BORRAR DE LA MEMÃ’RIA»¦ EXTIRPAT AMB SADISME. I sabeu? Sense conèixer ben bé aquests referents, moltes persones INTUÃEM que teníem un passat digne, que el nostre valencianisme responia a factors de modernitat i de progrés social i QUE ABANS DE NOSALTRES JA N´HI HAVIEN HAGUT ALTRES QUE HAVIEN TREBALLAT PEL MATEIX. PERÃ’ NO ELS VÉIEM!!
Aquest és el mal que ens ve d´aquella guerra civil: Ser «cegos» davant de nosaltres mateixos. Orfes. Amb les arrels tallades. Així que quan vaig conéixer tot el cas del PARTIT VALENCIANISTA D´ESQUERRA el cor em va fer un tomb. PERQUÈ VAIG VORE EL QUE JO JA «SABIA» DINS MEU QUE Sà QUE EXISTIA»¦ Em compreneu? Açò va més enllà de la política de cada dia.
Miquel Notari