Els qui em fan el gran plaer de seguir els meus escrits en aquest bolg, no ignoren la consideració poc positiva que me mereix -a Espanya sobretot- la religió catòlica; no tan sols històricament, sinó en el present, i desgraciadament per molts anys encara, em temo, en el futur.
Desprès de molt de molt de temps fora del meu poble, enguany uns amics m’han presentat el capellà de Foios i com vam tenir ocasió de parlar de les meves memòries que arranquen al poble de la postguerra, vaig prometre regalar-li un ejemplar del llibre. Mossen Vicent, segons em diu la gent té un taranná democràtic , molt diferent del capellà de la meva infancia Don Eugenio, que apareix a les primeres pàgines del llibre sota aquesta segënt descripció: ” Don Eugenio no era un d’aquells capellans humils i servicials de poble, sinó tot el contràri:procedia de família benestant i encara que una cosa, en principi, no tingui res a veure amb l’altra -per bé que hi ajuda- manifestava un caràcter autoritàri plè de superbia. Coneixia per confessió els secrets de totes les famílies , la qual cosa li atorgava un poder quasi absolut. Regentava la vida espiritual i terrenal de les dues o tres mil ànimes que comptava Foios en aquells temps i tothom, fins i tot els nens, s’havia de plegar a la seva imperiosa voluntat. Era el vertader amo del poble.”
Al capellà actual, a la dedicatòria del seu exemplar li escric aquests mots:
“A mossen Vicent, capellà del meu poble amb qui compartim els valors democràtics de la bona gent de Foios.