Els qui hem conegut Quico Sabater hem tingut l’alegria de reconèixer’l en l’excel·lent retrat que en fa Jordi Font a El Periódico i L’Hora sota el títol L‘altre Quico Sabaté, el Quico justament que vaig conèixer,el que havia abandonat la publicitat per animar associacions “espurnejants d’idees”. El vaig conèixer a Comitès 88 on s’aplegarem amb ell i el Romà Planas els amics de Raimon Obiols, candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de 1988, una campanya per cert de la que van sortir moltes idees entre les quals recordo una sorprenent passejada amb carrosa de caballs i un divertit recorrgut en bicicleta pels barris de Barcelona, recorregut que hem vist reprès en una campanya recent. Aquella gent es prenia la política molt seriosament però ells no, s’ho passaven molt bé i sense tenir les cares transcedentals que veiem avui en dia que volen fer creure que porten el món sobre les seves espalles. De l’article De Jordi Font retindrem unes quantes imatges : : “Hi ha gent decisiva que que no troben gust a mostrar-se: tenen un escreix de pudor. O potser d’una emotivitat desbordant”. ” Quico tenia una febre inventiva, d’un activisme delerós, que l’absorbia per complet i no el deixava temps ni ganes per a estratègies d’acomodació, tan avorrides i sovint tan barroeres. Furgava obsessivament en les interrelacions semàntiques fins a aconseguir autèntiques troballes comunicatives”.
TeniaQuico, diu Jordi Font, la mirada sorneguera de qui endevina tots els trucs, sense que això li prengués la capacitat de compromís ètic i polític, i afegeix que sempre va conservar l’esperança en «la bona gent. Per a l’Obiols, Quico era una alenada fresca, una mirada autèntica i intel·ligent sobre les coses, no gens elaborada intel·lectualment, lluny de qualsevol ortodòxia ideològica, franca i a tocar de la gent”.
Per Font, Quico Sabaté, va ser un creador anònim, un home bo i generós, que va abandonar la seva professió de publicista i va optar per viure modestament, en pau amb si mateix.
“Va plegar de la publicitat, se li havia entravessat, potser perquè la trobava massa engalipadora o perquè no volia promoure coses que no s’acabava de creure. Va optar per un nivell de vida modest, mentre es disposava a servir gratis les causes en les quals creia”.
. I paradoxalment, aquesta actitud desinteressada no es massa ben vista en els partits; deixa en evidència qui va darrere d’una poltrona o d’un interès més material.
Amic Àngel,
Jo el vaig coneixer a Spira. El vaig anar trobant mig per casualitat, de tant en tant. No vaig tenir l’encert d'”aprofitar” més les breus converses que varem tenir, però em permeteren d’apreciar la seva sensibilitat i de fer-li costat en confidències dels moments dificils que ell em feia l’amistat de compartir.
Enric suposo que si poguessis compartiries les xerrades.
En Quico Sabater tenia una qualitat que malauradament no abunda: sabia donar la volta a moltes situacions difícils. Era capaç de desdramatitzar esdeveniments complicats. I amb això no estic dient que fos superficial o frívol, ni tampoc un cínic. Senzillament, podia allunyar-se del “problema” i donar una visió més àmplia, més general, i per tant, més relativa, més fresca. El seu sentit de l’humor (barreja de sensibilitat i intel·ligència) feia la resta.
Aprofito per explicar una anècdota. Un dia, a la platja de Sant Salvador, en Raimon i en Quico varen ser convidats pujar en un patí de vela. No era un dia de mar serena, més aviat de tot el contrari. Primer va donar una volta en Raimon que va tornar fet un Sant Llàtzer. A continuació li tocava el torn a en Quico. Quan tot just pujava a l’embarcació, es va gira i, solemenmet, ens va dir, “vull que sabeu que les meves últimes paraules seran: socorro! socorro!”
És agradable recordar els amics.