Al seu article publicat a als diaris Avui, El Punt i l’Hora Joaquim Nadal Comença per dir amb contundència que posa tots els seus càrrecs orgànics a disposició del congrés del PSC i de la direcció que en surti per ser coresponsable de l’orientació política dels darrers anys. Aquesta decisió es pot interpretar positivament (és una manera d’indicar als altres co-responsables de la gestió de fer com ell, o bé es pot interpretar més negativament si es considera que sembla una astúcia per presentar-se verge a l’altar del Congrès i a més, reservant-se poder escollir la promesa a la sortida de l’Església.
Tanmateix, defugint “d’el·lipsis i els circumloquis” Nadal diu el que pensa : Vol “un PSC compromès solidàriament amb Espanya sense subordinació, amb veu i llenguatge propis”. Nadal no explica que caldria fer per arribar-hi ja que un grup del PSC a les Corts espanyoles que podria ser un dels instruments de veu pròpia, Nadal el refusa. Està clar que es prefereix la intel·lequia del “cafè para todos” d’Alfonso Guerra a la possibilitat de contribuir a iniciar a partir de la renovació del PSC un autèntic PSOE federal . Havent seguit al dia la política des de la transició democràtica no crec que sigui compatible tenir veu pròpia i no donar alguns mals de cap a un PSOE que s’acomoda d’un simulacre de sistema federal. Nadal no vol grup parlamentari propi però reclama “llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid”. Ho considera més important que el grup propi que diu haver defensat, sovint, en diferents moments.
Al meu entendre, un dependentista no ha de tenir dificultats per traçar una frontera entre temes catalans i espanyols, un federalista sí, car és una evidència que els temes catalans afecten els espanyols i a l’inversa, els temes espanyols afecten els catalans.
A l’article, Nadal llença una frase d’aparènça contundent, d’aparènça solament : “En la política general espanyola, des del govern o des de l’oposició, ni un pas a Catalunya o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE”. No hi ha un federalista que no pugui estar-hi d’acord però li falta concretar com es pot materialitzar això, tant com si els dos partits són a l’oposició com quan són simultàneament al govern -com ja s’ha produit. Podria haver precisat al meu entendre, que quan els dos partits governen els passos es podran fer mitjantçant relacions bilaterals dels dos governs tal com preveia l’Estatut esmenat. Però seria entrar en concrecions que malgrat que ser el que reclama la gent com demostren les enquestes, és el que defugen en general els polítics.
No sé si es tracta de fer l’ullet als indignats de la Puerta del Sol, de la Plaça de Catalunya o de València però Nadal reclama “més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l’ambigüitat i la indefinició”. Joaquim Nadal, no és de lluny el sol polític que diu els objectius però no indica com arribar-hi. I és això justament el que troben a faltar els indignats aprovats per un percentatge molt elevat de ciutadans. I per cert, encara no hem vist cap foto de cap polític visitant les acampades.
Amic Àngel,
La vàlua d’en Quim Nadal és inqüestionable. La seva capacitat estratègica cara als (possibles) canvis al PSC que podria portar el proper Congrés, també.
La seva proposta em sembla, però, tèbia en els temps que corren a casa nostra. Com bé dius no és gaire”federal”, si més no, negociar de igual a igual quan seiem al mateix cantó de la taula és complicat… no son relacions bilaterals.