La vinyeta de Forges a El País, l´endemà de les eleccions, on uns personatges corruptes passegen sota pal·li un enorme totxo il·lustra un dels aspectes més sorprenents d’aquestes eleccions: l’absència de càstig -quasi es podria parlar de recompensa- envers els autors de les barbaritats urbanístiques comeses en certs municipis i el poc efecte que ha tingut la corrupció d’edils i d’algun president sota judici d’alguna Diputació del País Valencià, per parlar solament d’allò que tenim més a prop.
Les raons d’aquest fenomen poden ser múltiples i variades però n’hi ha una, que per objectiva, no és menys descoratjadora. Al País Valencià on el sol rústic està molt repartit, són moltes les famílies que tenen “terra” i les que no en tenen, n’han tingut. Una recalificació en un poble on el cultiu va a la baixa és com una espècie de Loteria de Nadal, a tothom no li toca però d’alguna manera, de prop o de lluny, tothom participa de “l’alegria” -en tota l’accepció d’aquest terme. Per no participar-hi d’aquestes “alegries” s’ha de tenir una consciència cívica que costa molt més a adquirir que a perdre; i per perdre-la vam tenir quaranta anys de franquisme. Contra una visió individualista i a curt termini del fenomen del “totxo” -benefici personal immediat i inconvenients col·lectius menys immediats- la batalla, ja ho sabem, és dura i llarga; i per aquest combat només disposem de la “pedagogia de la política”. Amb el ben entès que quan un polític de dretes “hi fica les mans” no passa res perquè en la consciència de la gent va en la lògica de la ideologia de la dreta “fer diners”, mentre el “com es fan”, com a molt, apareix com un detall poc rellevant. Quan “cau” un polític d’esquerres podem estar segurs que el nivell ètic que amb grans esforços es va consolidant, rep un cop fort i el fet es magnificarà per part d’alguns amb la intenció interessada d’arribar a la conclusió de que “tots són iguals”. Res que no sapiguem.
Amb la impunitat de la corrupció, un altre aspecte a retenir d’aquestes eleccions el tenim amb l’abstenció creixent que ha batut records i afecta el conjunt de les forces polítiques. És un fenomen que mereixeria per la seva gravetat, la seva complexitat, i els nombrosos factors que sens dubte hi intervenen, no un article, sinó un treball sociològic d’investigació amb profunditat per determinar-ne les causes exactes i intentar posar-hi remei. I en aquestes causes i remeis, sens dubte, la classe política, amb els seus comportaments, hi juga un paper important.
Pel que fa els resultats a Catalunya, el PSC obté més vots que CiU però menys regidors degut a la presència de llistes de CiU en la pràctica totalitat de petits municipis; però sobretot el PSC amplia el seu poder territorial guanyant per primera vegada a les quatre capitals catalanes. En el conjunt d’Espanya, el PP ha sumat, de poc, més vots (+155.991) que els socialistes però el PSOE obté més regidors i també amplia el seu poder territorial. Aquestes dades no expliquen l’eufòria i el “show” que ha volgut muntar el PP per les victòries de Madrid i València, oblidant-se dels resultats de Navarra, Balears i Canàries i la pèrdua de ciutats com Vitoria, León, Jaén, Toledo, Orense, Logroño, Palma de Mallorca i Las Palmas de Gran Canaria, pèrdues solament contrarestades per la conquesta de Cuenca i Guadalajara. Si ens fixem amb l’evolució dels percentatges dels vots obtinguts pel PSOE i el Partit Popular des del 1996 fins aquestes eleccions del 2007 constatem, pel que fa a les legislatives, una diferència de vots apreciable en dues ocasions, el 2000 a favor del PP (44,5% contra 34,1%) obtenint la majoria absoluta a la Cambra de Diputats i el 2004 a favor del PSC (42,5% contra 37,7%) passant el PP, sense transició, de la majoria absoluta a perdre el poder! Ara bé, durant aquest període els percentatges de les municipals han estat d’una sorprenent estabilitat: 34,4% i 34,2% a favor del PP el 1999, 34,8% i 34,2 a favor del PSOE el 2003, i actualment 35,68% i 34,95 de nou, a favor del PP. La qual cosa demostraria que la dinàmica d’unes legislatives i d’unes municipals no és exactament la mateixa. Si és a partir d’aquestes xifres que el PP ha tret la famosa “llei” de que qui guanya les municipals, a continuació, guanya les legislatives, podríem dormir tranquils perquè dona la impressió que respon, abans de tot, a un acte de voluntarisme planificat. Tot fa pensar per part del PP que a partir d’ara i fins a les legislatives, la consigna va a ser que la seva victòria i la derrota del PSOE estan consumades, de la mateixa manera que han vingut proclamant fins fa poc (fins que el judici n’està demostrant la falsedat) la teoria de la “conspiració” i l’autoría d’ETA en l’atemptat de l’11-M; emulen, amb semblants comportaments, pràctiques propagandístiques totalitàries de trist record que desafien el més elemental sentit comú.
Però al meu entendre hi han signes més inquietants que tota aquesta posada en escena per part del PP i tot aquest ball de xifres que no és negatiu per a l’esquerra, en absolut. Hi ha, d’una part, com hem assenyalat, l’abstenció, que segueix pujant (Catalunya bat tots els records); i sobretot hi ha el discurs. El PP està passant del negatiu i fantasmagòric “España se rompe” al més positiu de cara a un cert electorat, “el PP tiene una idea i una concepción claras de España” amb el sobreentès de que el PSOE no en té. I davant aquesta rotunda declaració, el PSOE està atrapat i, des de fa un temps, no té res a dir, oposa el silenci. Em temo que la bonança econòmica, el caràcter de la seva política social i l’ampliació de les llibertats individuals no faci el pes davant l’ofensiva nacionalista espanyola, si no recupera, el més aviat possible, el seu discurs territorial que a perdut i amb ell, la iniciativa. Tenia un discurs, el d’una “altra concepció d’Espanya” el de “l’Espanya plural” que uns podien entendre autonòmica (un esglaó ja acceptat i consolidat) i d’altres federalitzant o federal, un objectiu realista per acabar amb les malediccions seculars de la Història d’Espanya. Però davant l’ofensiva brutal del PP i les pròpies resistències internes d’una part dels seus barons, el PSOE i també el govern han preferit de moment (?) abandonar aquest terreny a l’adversari.
No estic segur que la victòria a les legislatives del 2008 es jugui sobre la concepció d’Espanya -en tot cas no únicament- però tinc el convenciment que la manca d’una idea clara i desacomplexada a oposar al PP en aquest terreny, serà nefasta. Potser Zapatero comptava inicialment amb la peça de la pau a Euzkadi durant el primer mandat -o al menys una pau ben encarrilada- per intentar completar el puzzle de la política territorial; però, avui per avui, això ja se sap que és impossible; d’aquí el seu possible desconcert o, si es vol, els silencis actuals. Si d’aquí als propers comicis Luis Rodríguez Zapatero no passa a l’ofensiva per contrarestar el que serà el leimotiv de Mariano Rajoy, “la defensa d’Espanya”, i renuncia a proposar la seva concepció -que en cap cas pot ser la mateixa- i es manté en la prudència i els silencis actuals, molt em temo que tots els seus èxits en d’altres terrenys siguin totalment eclipsats pel soroll que farà el PP; i la pau a Euzkadi pot acabar “emportant-se-la” un victoriós Rajoy que a rengló seguit pactarà “la governabilitat d’Espanya” amb els nacionalismes perifèrics conservadors. No seria cap novetat, seria un simple “remake”!