A l’ocasió d’un article publicat a El País, em plau recordar el que vaig escriure a les meues memòries: Els valors dels vençuts, sobre el meu mestre de Foios, DON ARTURO :
“… L’alcalde de Foios –designat a dit com ho eren tots els “representants del poble” en aquella singular democràcia dita orgànica- quan havia de prendre una decisió un xic compromesa, l’ajornava. A la caiguda del vespre se’l veia sortir de la Casa del Poble, travessar la plaça, i pel carrer Major, i rasant la paret de l’església, dirigir-se a la rectoria. I no penseu que era cap secret ni cap vergonya per ningú que les decisions importants i les menys importants del municipi no es poguessin prendre sense el vist i plau i la benedicció del capellà Don Eugenio. El fet era de domini públic i uns ho trobaven molt normal i n’estaven molt satisfets de la situació. Pel que fa als altres, els vençuts pobrets…
A alguns d’ells no els valgué la caritat; i no ens referim als qui aprofitant el desordre creat per la insurrecció militar cometeren actes criminals tot i volent fer creure –o pensant- que propiciaven actes revolucionaris, sinó als qui simplement no eren adictos al régimen. Aquests, al finalitzar la guerra, foren denunciats per les seves idees i anaren a parar a la presó, foren desterrats o afusellats. Altres casos també clamen al cel com el de Don Arturo que fou depurat a l’igual que milers de mestres i professors de les zones on la rebel·lió no havia triomfat el 18 de juliol, pel simple fet d’haver continuat exercint la docència sota la tutela de les autoritats legítimes republicanes, com era el seu deure.
Per subsistir –Deu estreny però no ofega- gràcies a la complicitat del poble que no devia trobar massa just el que havien fet amb el docent, Don Arturo va poder donar a casa seva classes als xiquets i als adults del poble. Avui, a Foios, molta de la gent gran sap llegir i escriure gràcies a Don Arturo. Jo mateix li dec tot el que vaig aprendre en els meus primers anys d’existència ja que en un règim on el cabdill s’autoproclamava “por la gracia de Dios” l’escola pública -veges per on- estava deixada de la ma de Déu.
No us perdeu l’article d’El País: El maestro que fue depurado