.
No m’ he perdut la roda de premsa de Guardiola. I abans de tot, cal reconèixer la intel·ligència de marxar en el moment en que està al zenit de la glòria; òbviament en la seva carrera no podia anar més enllà, solament podia mantenir-se i el més probable recular. De la seva intel·ligència Guardiola n’ha donat altres proves però aquesta n’és una; també és de remarcar el saber fer i la pasta humana del basc Zubizarreta. I per què no dir-ho, del club en el seu conjunt representat per Sandro Rosell. Anunciar el successor al mateix temps que la renuncia de Guardiola també ha estat tot un encert: matitzava pels culés la decepció de perdre Guardiola i a més tallava totes les especulacions davant els partits que queden per jugar! I que l’entrenador escollit sigui el Tito Vilanova no podia ser millor des de tots els punts de
vista: qualitats humanes, tècniques, filosofia de joc, criat a la casa, etc… I un detall més per part de tots els protagonistes, deixar a Zubizarreta, el qui es queda, l’avantatge d’haver-lo triat.
Arribat a aquestes conclusions on tot apareix racional, perfecte i engrassat, em venen al cap unes idees que estic segur que molts també tindran, però que pocs prendran el risc, com jo, de vorejar el ridícul expressant-les ja que assimilen un joc com el futbol a la política, o fins i tot més enllà, a la idiosincràsia de dues societats, barrejant “peras con manzanas” a la manera d’Ana Botella l’avui alcaldessa de Madrid. Car en efecte, m’estic preguntant si és el barça que ha près els valors de la societat de la que forma part, o és la societat en la que viu que no pot engendrar un club que no tingui les caractèrístiques que té el Barça. I dit això, ens podem fer les mateixes reflexions pel que fa al Real Madrid i la societat espanyola. Per mi no hi ha dubte que el Madrid, un equip fet a cops de talonari, amb el portugués Mourinho o sense el portugués, respon a la manera de ser espanyola, en la que constatem improvisació, frivolitat superba i prepotència. Avui tocava parlar de futbol í òbviament no és una matèria per treure segons quines conclusions definitives però sí revelador, inclús pels que seguim al dia dia la política, de que Espanya i Catalunya són dues nacions totalment diferenciades i no únicament pel fet de la llengua.