A l’anterior escrit, parlant de la prudència dels comunicadors incapaços de denunciar els actes reprovables d´un camp polític sense compensar-ho simultàniament pels errors del camp contrari -suposo per prudent atavisme històric, en un país com el nostre- evocàvem el tema dels crucifixos en una escola pública.
Ahir El País publicava una entrevista a qui va iniciar i guanyar, de moment -la Junta de Castilla i León ha recorregut la sentència!- un procés judicial per despenjar els crucifixos de les parets de les aules de primària. Li diuen Fernando Pastor, és professor de comptabilitat, portaveu de la Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid, i pare d´alumne.
El tarannà de les persones d´aquesta associació es manifesta amb respostes com les del seu portaveu:
“Al principio éramos (a l´associació) solo profesores o padres de alumnos, aunque luego llegaron otras personas al margen de esos grupos. Pero el ideario es común para todos aquellos que están a favor del laicismo, de la igualdad y del pluralismo. Es toda esa gente que lucha porque nadie se imponga a nadie”.
o bé,
“Soy un ingenuo, porque pensaba que por el mero hecho de no haber lanzado improperios a nadie durante todo este proceso, tampoco los iba a recibir. Y no está siendo así”.
I els qui no són ingenus i diuen improperis són, amb l´ajuda de la direcció del col·legi, els altres pares, els defensors de la creu. Una actitud que repercuteix en els infants els quals es posen a cantar davant la filla del defensor de la laïcitat: “Crucifijos sí, gilipollas, no”.
Dues concepcions del món i de la vida. I els convençuts que “aniran al cel” sempre els mateixos.
Lamentable aquesta manca de civisme!… però, si han guanyat els que NO la volen, per tant majoria, perquè han d’ofendre tant la minoria que si la vol?, perquè no ho defensen amb arguments?… perquè no en tenen cap ni un per justificar que les coses tant sol les segueixen per tradició enlloc de devoció, com a borregos…