L´article que publica avui Antoni Bassas a El Periódico I el de la creu què? és un paradigma del que no hauria de fer mai un informador i que molts d´ells -per no dir tots- no es priven de fer servir.
Quan un periodista denuncia que un partit o un polític ha fet alguna cosa mal feta o ha tingut una actitud reprovable, sistemàticament es veu en l´obligació -no sé per quina santa raó, o potser sí que ho sé- d´equilibrar el tema parlant d´una actitud també reprovable del camp contrari; actitud que la major part de les vegades no ve a compte.
No senyors! Si avui toca reprovar Z es parla de Z i no hi ha cap raó per parlar d´X. I si un altre dia hi ha motius per parlar d´X, no cal parlar de Z. És tan senzill i tan ètic com això, transparència sense càlculs ni maniobres per difuminar culpes.
Veiem pam a pam, el que ens diu Bassas al seu article. No és que l´Església no manifesti “el respecte per l´opció de vida de l´altre sense superioritats morals”, és que “l´Espanya oficial està lluny d´haver superat la qüestió religiosa”. Amb la Cope, “l´Església espanyola continua autolesionant-se” (la pobra inconscient!) “I llavors aquesta esquerra (“¦) ha trobat en l´Eglésia i el seu episcopat un dolent perfecte per al combat ideològic: carca, dogmàtic i misogin. És una llàstima per a tota la societat”. Què hauria de fer l´esquerra, senyor Bassas? Mirar cap un altre costat?
On vol arribar l´equidistant Bassas amb aquests paral·lelismes, o quan escriu: “”¦ja poden anar traient creus dels espais oficials (que em sembla correcte) que la nostra cultura continuarà sent profundament cristiana”? Si li sembla correcte treure els crusifixos, per què insinua que no serveix de res, en lloc de parlar de respecte als no creients?
La conclusió no ens sorprèn.“Hem perdut una generació. La transició (“¦) va proporcionar-nos una il·lusió de convivència madura que s´ha malbaratat (“¦) I em sembla que, en aquesta batalla, la creu està al mig, utilitzada pels uns i els altres“ (el subratllat és nostre).
Com diria el Gran Wyoming: “La que está liando Zapatero!”
This entry was posted on Divendres, novembre 28th, 2008 at 17:55 and is filed under Ètica/Laïcitat/Religió, General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.
You can leave a response, or trackback from your own site.
Sóc cristiana tant sol perquè em van batejar sense preguntar-m’ho primer, i no dec encara apostatar per respecte a la meva estimada sogra que no entendria que no em divorcio, que tan sol deixo de formar part d’aquest Club privat que sempre ho ha volgut monopolitzar tot… però, he de dir que vaig estudiar tota la FP d’avanç en una escola cristiana amb germans (dels de l’església) i en cap moment em van demanar que em tregues l’anticrist ni la creu sense un braç (símbol de bruixes) que anava alternant penjant de la meva orella esquerra (més per ser rebotada que no pas per creure-hi, coses de l’edat); si ells van respectar la meva façana no veig perquè no hem de respectar els laics que una escola, sigui pública o privada, si així ho decideix la majoria, pugui tenir les creus penjades a les parets, si no hi creus no fan cap mal ni cap bé, tant sol provoquen als que veuen més enllà de un instrument antic de tortura penjat com a decoració (tot és qüestió de gustos) per veure si les fan ser el centre d’atenció… es capta l’idea que vull donar?.
Joanna, l´argument de respectar la voluntat de la majoria per posar o no en una escola pública o privada un crucifix sembla a primera vista correcte.
Però, i el respecte a les minories, què en fem? Sobretot en un tema tan íntim com són les creences. Exhibir-les totes en quant algú reclami?
Això els pares de la Declaració Universal dels Drets Humans ja ho van tenir en compte a l´article 29, punt 2: “En l’exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l’ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes”. Que en llenguatge més planer es pot enunciar de la manera següent: “La llibertat de cadascú acaba on comença la de l´altre”.
Si fossim tots capaços d´interioritzar aquesta frase s´haurien acabat molts dels conflictes.
El problema recau a que mai s’ha ensenyat enlloc a respectar a les minories, sempre se’ls ha considerat com a “Freekes”… si algú pensa o actua diferent a la resta ja és “el/la rar -a” en la pitjor de les seves definicions; jo ho era, encara ho soc i, per poc que pugui, ho continuaré essent.
Però, no oblidem el motiu pel qual va haver el cop d’Estat el 18 de juliol, tampoc estic parlant de mantenir pors absurdes, tant sol de no donar importància a quelcom irrellevant com dos bocins de fusta creuats.
Tampoc oblidem la destrucció de les imatges dels Budes de Bamiyán per part dels Talibans, llavors va guanyar una minoria…
P.D.: No saps prou (permet-me aquesta familiaritat amb tots els meus respectes) com em plau poder mantenir amb tu un petit diàleg, t’agraeixo que vulguis compartir el teu temps amb mi.