El cop d’estat franquista contra la República, amb la complicitat de l’Església catòlica espanyola i el silenci del Vaticà, escampà pel món ense defensa mig poble espanyol vençut amb una Europa dominada pel nazisme alemany i el feixisme Italià.
Traduim del francès, guardant les expresions en castellà per conservar el tò de sinceritat del relat que fa de l’exili del seu pare el fill de Sinforiano Rodríguez,un refugiat espanyol del camp de concentració de Bouarfa a Argèlia* en plè desert del Sahara, on també fou internat qui fou president del Partit Valencianista d’Esquerra, Josep Castanyer, que en va sortir el 1945 per morir de tuberculosi poc de temps desprès als 51 anys.
Vet aquí el relat que fa el fill de SinforianoRidríguez de l’exili del seu pare dirigint-se a un Corresponsal seu:
***
“Abans de tot. Em presento, car en els dos primers missatges, amb la presa d’escriure-li i la emoció que m’a causat la seva pàgina he oblidat de presentar-me, el que faig a continuació:
Em diuen Richard (o Ricardo en espanyol, tinc la doble nacionalitat) visc a Béziers.”
Com m’heu demanat, us envio algunes fotos del camp de concentració, o camp de treball, de Bou Arfa En Algèria*, lloc anomenat al mapa d’Argèlia Bidon 5. És aquí que hi ha avui els pous de petroli, prop de la ciutat de Relizan.
Li resumeixo com puc (fins on la meva memoria arribi) el que varen ser els fets de guerra del meu pare Sinforiano Rodríguez. Era originari de València, graduat en l’artilleria, Teniente Maestro Armero, sota les ordres del comandant Aguiloche i del Capità Zasua o Zazua que en basc vol dir Fuego. Va fer al principi com quasi tots, les barricades a València amb els mitjans que tenien i desprès a Barcelona on es va incorporar a l’artilleria com Teniente Maestro Armero.
(…)
El meu pare, també ha participat a la batalla de l’Ebre on va ser enterrat per una bomba.
Era ja la retirada, estava amb els seus homes i d’altres homes que havien perdut la seva unitat i que anaven recuperant pel camí. Estaven amagats en un camp llaurat (és això és el que el va salvar), quan els avions alemanys(pavas) varen passar. El capità Zazua era amb els seus homes a la cuneta. El meue pare li va dir, no nos ven, no te declares.
La seva desposta fou aquesta:”porqué? No tenemos cojones?)
Amb això va començar a tirar amb el poc foc que tenia. Els avions feren mitja volta i començaren a bombardejar en la seva direcció. El seu quip fou liquidat i ell mai retrobat.
Al meu pare una bomba va caure prop d’ell. Va ser enterrat per la terra que havia estat llaurada. Només treia el cap quan els seus homes el van rescatar. La seva cama estava dislocada a nivell del genoll, els seus homes la hi varen tornar a posar bé i amb un fusell lligat a cada costat de la cama el portaren a l’hospital de Figueres donant l’ordre als seus homes de no deixar-lo ni seguint el criteri dels metges, perquè sabia que els franquistes mataven tots els militars republicans que trobaven en els llits dels hospitals.
I en efecte van haver d’usar la força per treure’l de l’hospital. Va passar la frontera amb els seus homes arrastrant la cama, just dues hores abans que la tanquessin, desprès d’obrir-se camí a cops de metralletes (los naranjeros).
Un cop havien passat desmuntaren les armes, les varen amuntonar i les dinamitaren perquè sabien que França aviat seria ocupada . No volien que aquestes armes caigueren a mans dels ocupants. La seva, un parabellum,la va amagar en un forat d’un arbre pel cas de poder tornar. La seva arma oficial una Astra, la va donar a un oficial de la gendarmeria amb un rebut. Els seus homes li deien a mon pare Pancho Villa perquè disparava amb les dues mans.
D’allí, van ser conduits pels gendarmes com a besties, les dones i infants d’un costat , els homes d’un altre, alguns no s’han pogut retrobar. “Allez, allez!”deien els gendarmes em contava el meu pare. Arribats al camp d’Argelès no hi havia res, que sora i el mar. Calia dormir sobre la sorra, mitja cobertura a sota i i mitja per cobrir-se, per fer les seves ncessitats, culo al mar. Crec que la frase vete a cagar a la playa ve d’aquí. Les dones feien cercle amb draps per protegir de les mirades la que es trobava al mig.
El camp estava dividid en dos, els civils d’un costat i els militars de l’altre.
Més tard es construiren barraques de fusta a la platja.
Un temps abans un avió republicà havia pogut aterrir. Amb la seva helis, la seva dinamo i la seva bateria els republicans havien fet un generador i algunes barraques tenien electricitat. Els gendarmes no se’n navenien.
El camp estava rodejat d’una tanca de fil ferro que arribava per cada costat fins el mar.
Havien homes que agafaven les maletes i entraven caminant en el mar. Els agafaven demanant-los: “donde vas?”. Responien: “me voy a mi casa, havien perdut el cap.
Mon pare havia hagut de vendre unes llarga vistes(catalejo) que hagués pogut tornar a casa, per comprar quinina per un company que tenia la malària.
La gent anava els diumenges com a una festa per veure’ls a través de la tanca: “Però papa! No són rojos!”
Mon pare hi rva se-hi durant uns mesos. Gràcies a la Creu Roja havia pogut contactar amb la seva mare que era a València.
Ella demanava una foto d’ell “nu” car l’havien donat per mort en els bombardejos de Tarragona. El va informar que la seva germana, mestressa d’escola havia sortit amb nens a destinació d’Orà (Algèria).
El meu pare es posà en contacte amb ella i vist que tenia algú que el podia allotjar el van alliberar per què anés a Orà.
Va anar a la familia on la seva germana ja hi era. Aquesta família, Villatela era la d’un antic diputat deMadrid a qui els franquistes li havien fet fer un paseo i que no han retrobat mai més.
El meu pare tenia l’ofici d’ofebre . Però ha hagut de fer de mecànic, reparador de radiadors, per poder menjar…
Un dia una llei de Daladier va declarar que los rojos eren “un perill” per la populació! Convocats a la caserne du Chateau Neuf a Orà, els republicans espanyols pensaven que anaven a incorprar-los a la resistència .
Al contrari, embarcats com’animals en vagons (no es podien seure de tan apretats) foren conduits a Bou Arfa en ple desert.
El capità Odras (o Audras) que comandaba aquest camp era un legionari casat amb una sevillana. Al arrivar els espagnyols els va dir: “com podeu veure el camp no té atanques, qui vullga escapar, el desert se’n carregarà d’ell”. Alguns ho van intentar, no van arribar mai a destinació, el desert va poder amb ells o bé els Saharauis…
Aquest camp, com podeu veure a les fotos estava fet de tendes per 8 o d10 persones. Els qui tenien un ofici anaven als tallers pel manteniment del material. Els altres els tocava a pico i pala fer la via del transiberià.
Cada cop que hi havia una tempesta de sorra, calia tornar a començar.
Per esmorzar als espanyols els tocaba una capça de sardines per cinc persones, el quint sucaba el pa amb l’oli. El tros de pa tenia 10 o 15 dies, dur i verd per dins calia treure amb el ganivet.
Tenien dret a dos litres d’aigua per dia per beure i rentar-se. Més tard feren un pou on van poder trobar aigua. Varen tenir fins i tot una dutxa. Per menjar eren sigrons i fessols. Els sacs els volcaben directamental perol sensense triar , amb el cullerot treien les palles que flotaven per damunt, les pedres anaven al fons.
Per millorar el menjar el meu pare i alguns amics el canviaven amb els beduïns que sempre rodejaven el camp, contra ous i dàtils.Amb això van poder resistir quatre anys però molts d’ells no pogueren resistir. estan enterrats allà directament en la sorra.
El meu pare va entrar al camp amb 75 kg, en va sortir amb 45kg.
Els espanyols foren tots alliberats al final de la guerra quan els americans entraren a Argèlia.
Vet aquí en resum el que us puc contar d’aquest camp de concentració d’Argèlia del qual qual no hi ha cap arxiu.
El meu pare hagués pogut contar-vos més, malauradament va moirir en 1996.
Us saludo cordialment i reitero les meves felicitacions per la vostra pàgina.
1er de febrer de 2003.
Saludo amistoso de Ricardo Rodríguez.