Algun lector haurà arribat a pensar que els meus reiteratius articles des de fa temps en contra de les actituds de l´Església catòlica espanyola responien a una obsessió derivada d´algun trauma llunyà, i no al resultat d´una profunda convicció -sustentada al llarg de molts anys d´interès pel tema- de que el principal adversari de la democràcia espanyola ha estat al llarg de segles, i continua sent, l´Església espanyola. Que tot el que pot tenir de bo i de consol la religió a títol individual i íntim per alguns, ho té de nefast i de condemnable a nivell social.
Tanmateix, no podia mai imaginar que a penes trenta anys després del final del franquisme i del seu nacionalcatolicisme, assistiríem, desprès de la prudència manifestada pel conjunt de l’esquerra en aquest i altres temes, a un atac en regla de la jerarquia eclesiàstica contra el sistema democràtic espanyol, amb la benedicció apostòlica i romana del Papa actual.
En aquesta nova ofensiva, la família és el pretext, perquè fa temps que la família tradicional cristiana està en crisis, a Espanya i a tot arreu. L´Església no ha necessitat de ningun Zapatero per veure com els seus fidels desertaven les esglésies, per assistir al tancament o vegetació dels seus seminaris per la manca de vocacions, com minvava el nombre de casaments religiosos i augmentaven els divorcis, les parelles de fet i els casaments civils; i com a corol·lari de tot això… haver de constatar un trist 24% de creuetes a la declaració d´impostos!
A l’actitud respectuosa del govern espanyol, cal oposar l´espectacle que es permet Nicolas Sarkozy, president de “
“Que jo sàpiga, ja ningú contesta que el règim francès de la laïcitat és avui una llibertat: la llibertat de creure o no creure, la llibertat de practicar una religió i la llibertat de canviar-ne, de religió, la llibertat de no ofendre la consciència de ningú amb practiques ostentadores (…) França ha canviat molt. Els ciutadans francesos tenen conviccions més diverses. Aleshores, la laïcitat s´afirma com una necessitat i m´atreveixo a dir-ho, com una oportunitat. Ha esdevingut una condició de la pau civil”.
Més que el discurs del president d´un país laic consolidat que fa cent anys va realitzar la separació de l´Església i l´Estat sembla el discurs reivindicatiu que hauria de tenir un president d´un país castigat per
És increïble que el que és bo per a França sigui inacceptable per a Espanya i el papa que rep Sarcosy i el seu discurs i li manifesta tot el respecte del món, és el mateix que apareix, per videoconferència interposada, al costat dels Rouco Varela i Agustín García-Gasco i els seus discursos fascistoïdes.
No només perquè les forces progressistes, com sempre, serien les primeres a patir-ne les conseqüències ens veiem en l´obligació d´oposar-nos de manera inflexible a la pretensió de l´Església de ressuscitar el passat. El problema no és solament de la esquerra i dels no creients, és de tota la societat, és de tots plegats, creients i no creients que hauríem de tenir la dignitat -i la dreta espanyola tan nacionalista ella, més que ningú- de no acceptar el menyspreu de l´Esglesia catòlica quan gosa tenir aquí un discurs que no es pot permetre al país veí.
El bicentenari de la “guerra contra el francès”, hauria de ser -a contrario- una bona ocasió per rectificar el fil de la peculiar i trista Història d’Espanya i treure´n les conclusions que s´imposen per sortir d´una tutela i una espiral sense fi. Mai les condicions han estat tan favorables.
En efecte, tots els indicis apunten que la societat espanyola està preparada per soltar les amarres, per alliberar-se, d’un vegada per totes, d’una gent que parla, ni més ni menys, que en nom de Déu; sols falta que els governants en tinguin el coratge.