Tot i que alguns considerin que la política socialista no sempre hagi estat d’esquerres i principalment en aquests últims temps de crisi, el PSOE no deixa de ser i de lluny el principal partit de l’esquerra espanyola i el PSC el principal partit d’esquerres de atalunya. Als ulls de la seva militància i sobretot de la societat civil catalana el PSC sempre ha estat d’esquerres i continua sent-ho des de la seva creació durant el franquisme i la fusió a la transició amb la federació catalana del PSOE i ha estat un dels factors de cohesió de la societat catalana. El problema que actualment constatem no radica doncs en l’eix dreta, esquerra. En aquestes condicions s’equivocarien aquells que enfoquessin el proper congrés en la recuperació del’estatus del PSC com a partit d’esquerra. La gent sap de sobra que ho és si bé les solucions, de moment sescapen a tothom. Daniel Fernández parla de reconstruir el PSC, de radicalitat democràtica i unitat, i Pere Navarro de recuperar la personalitat perduda o difuminada. Aquí estan, ben diagnosticades pels integrants de la direcció sortint que les coneix de prop algunes de les mancances. Però és lamentable la vaguetat de la formulació , són solament paraules, sembla que només es tracti de parlar per parlar per intentar que tot continuí igual, menyspreant la intel·ligència política dels militants. La militància no dubta que independentment de la direcció que sigui elegida al proper congrés, ningú posarà en qüestió la condició de partit d’esquerra del PSC ni els seus lligams federals i privilegiats amb el PSOE . Qui pretengui el contrari està interessadament falsejant la realitat del problema.
Han passat 30 anys des dels inicis de la democràcia i totes les autonomies han progressat en el reconeixement de la seva personalitat i en la defensa dels seus interessos col·lectius. I la societat catalana també ha canviat en el mateix ordre d’idees. Avui gràcies a l’encert de la creació d’un partit com el PSC tenim una Catalunya cohesionada composada per gent nascuda aquí de segona i tercera generació i que es senten d’aquí.
On el PSC ha anat perdent credibilitat als ulls de la societat catalana des de ja fa un temps és en la seva condició de partit catalanista defensor dels drets cdels catalans, defensor, com per cert el socialisme espanyol, d’una Espanya federal als antípodes de l’Espanya del PP. Però per aquest PSC capdavanter, capaç d’impulsar i d’influir sobren paraules i falten propostes concretes sobre les quals els militants es puguin pronunciar amb total llibertat. “Radicalitat democràtica” són paraules, necessàries però paraules. proposar elegir el primer secretari i la executiva directament pels militants, i estendre com a França les primàries socialistes a la presidència de la Generalitat al conjunt de la ciutadania, o no deixar exclusivament a la dreta la veu catalana a Madrid recuperant el grup propi com proposen els candidats a dirigír el PSC, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros i Monserrat Tura, són fets; és situar el socialisme al centre de la política catalana i per extensió de l’espanyola.
.
Amic Àngel,
Un cop més coincideixo força amb els teus comentaris.
Sovint tinc el convenciment que l’ús de certes expressions o definicions, poc clares cerquen a “épater” com feia Molière amb els seus personatges metges fent-los parlar en llatí.
El que no saben Enric, és que els ciutadans cada vegada saben més llatí.