L´amic Josep Palomero, aprofitant les seues recerques, continua enviant-me allò que troba a la premsa dels anys 30 sobre Josep i Angelí Castanyer. La darrera remesa contenia la crònica dels Jocs Florals de 1930 organitzats pel Rat Penat, publicada en el núm. 33 de la revista literària mensual “Taula de Lletres Valencianes” de juny de 1930, any en que guanyà la Flor Natural el meu pare.
De la lectura d’aquesta crònica se´n poden extreure varies conclusions, la primera i molt positiva és que en aquells anys de “Dicta-blanda” del general Miguel Primo de Rivera, un any abans la proclamació de la República, es podien celebrar a la ciutat de València amb absoluta normalitat uns Jocs Florals tenint per mantenidor el poeta i polític catalanista Jaume Bofill i Mates i comptant amb l’assistència del pare de la normativa moderna de la llengua catalana, Pompeu Fabra. I no passava res. Avui, amb democràcia, i davant de presències tant significatives, les bestieses incultes -si no fets més greus- que hauríem de soportar per part del sector espanyolista que s´autoproclama “valencianista” ens faria caure la cara de vergonya a la resta de valencians.
El segon fet positiu és el consell que Bofill i Mates donà als poetes i escriptors valencians que el cronista relata amb aquests termes: “Bofill aconsellà als poetes i escriptors valencians que no caigueren en el provincianisme de la literatura catalana per mig de la imitació del seu patró i digué que cultivant el nostre caràcter ens sentiríem cada vegada més a prop de Catalunya, més germans dels catalans. Esta observació dona idea de com esguarden des de Catalunya el nostre renaixement. Per això la nostra futura convivència amb Catalunya no serà fruit de l´absorció com temen alguns equivocats que ignoren la tradició històrica.”
Això és el que ja s’escrivia els anys 30 contra alguns “equivocats”, que encara avui insisteixen amb una virulència filla de quaranta anys de franquisme.
L´últim fet ja no és tant positiu perquè l´escrit, més que una crònica és una crítica implacable, ja en aquells temps, contra la Festa dels Jocs Florals i els seus organitzadors per part d’algú que l´any anterior havia acceptat fer part del Jurat i a qui, de tota evidència, un any desprès no havien cridat.
I sobre aquest punt caldria dir que no són les Institucions -si són democràtiques- que s´han d´atacar sinó que el que cal és arribar a dirigir-les i omplir-les de contingut i, sense anar més lluny, els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, des del primer moment, van complir el seu paper des del punt de vista literari i, donades les circumstàncies, des del punt de vista polític amb la seua lluita contra la dictadura. En particular, els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a la Sorbonne a París el 1965 i als quals vam tenir el privilegi de participar en la seva organització, foren un gran certamen literàri i una gran manifestació antifranquista.
Però aquesta és una altra història…