La lucidesa de Saramago
Amb la mort de José Saramago desapareix l’últim dels grans escriptors portuguesos directament compromesos amb la Revolució dels Clavells, que va sotmetre la creació literària, la premsa i el món editorial a un convuls i rejovenidor període de canvis. Enfront del corrent socialdemòcrata i reformista representat per periodistes com Raúl Rego, Saramago i el grup d’autors pròxim al Partit Comunista, que es va fer càrrec de Diário de Notícias, van encarnar el corrent radical que va sostenir l’experiència revolucionària de Vasco Gonçalves. Un cop passats els ardors de l’impuls utòpic, aquella generació d’escriptors va contribuir en gran mesura a renovar les lletres i a beure en la
font inesgotable de Pessoa.
El premi Nobel de literatura atorgat l’any 1998 va comportar així un doble reconeixement: el degut a la ploma de Saramago, amarada de compromís social, i el que es va guanyar a pols la generació que va resistir la iniquitat salazarista per salvar la dignitat de la cultura portuguesa. Saramago no va renegar mai d’aquest caràcter en part col·lectiu del seu Nobel; es podria dir que el va defensar amb orgull fins a l’últim alè.
En l’hora de l’adéu, Saramago apareix tocat per un singular esperit de superació, ressorgeix com un novel·lista dotat de la lucidesa que, com una paràbola de si mateix, exalta en el seu Assaig sobre la ceguesa. Saramago, en fi, no va distanciar mai la seva obra de les víctimes de la història i també per això es mereix per sempre un lloc entre els autors recordats.
Editorial El Periódico.Dissabte, 19 de juny del 2010
Mai vaig llegir la famosa novel·la de José Saramago, “l’Assaig de la Ceguesa”… Però sí que vaig tindre la sort de llegir-ne dues obres de teatre seues… Senzillament genials! L’una era al voltant de les guerres de religió a Alemanya, per tal d’aclarir quin era el Déu de veritat… (imagineu-vos quines situacions més surrealistes i alhora salvatges) i l’altra era al voltant de la redacció d’un diari que havia d’informar que hi havia hagut un colp d’Estat… Crec que les vaig llegir traduïdes al català. Quin domini de l’escriptura, formalment, però sobretot del camp de les emocions i els valors. Us convide que a què les trobeu i les llegiu. Realment, aquest home em quedava molt a prop, sobretot quan (quasi) tot el que ve de Portugal sembla invisible. Donem-li les gràcies!