El titular no respon, com es podria pensar ,amb el que està passant actualment al partit Popular que governa Espanya . No vé d’aquí, vé malauradament de més lluny.
Estic acabant de llegir victus. Tothom coneix la història del 14 de setembre de 1714 però és bo refrescar la memòria. Més endavant farem la crítica d’aquest escel·lent llibre. Per ara esmentarem, entre les moltes idees que ens suggereix la seva lectura, el fet que dès de que Espanya és Espanya -que no són 3.000 anys com dèia aquella- han existit dues Espanyes. No les dues Espanyes a les que se sol referir generalment, una de dretes i una d’esquerres, sinó l’Espanya que resulta de la unió matrimonial d’Isabel i Fernando, i on els diferents regnes que la composen conserven les seves lleis i prerrogatives, una Espanya com qui diria “federal”, i l’Espanya de FelipV sorgida de la força de les baionetes, i amb i una centralització a la francesa, contraria, al meu entendre, al que hauria de ser sentiment amtigavatxo dels “patriotes” espanyols, copiant el nebot recentment coronat, el centralisme de seu oncle Lluís XIV, una centralització que Franco revalidarà amb escreix 300 anys desprès amb l’ajuda aquest cop, no dels francesos, sinó dels alemanys i italians! I aquesta història és la que ens presenten amb orgull els nacionalistes espanyols, a menys de considerar que l’orgull provinga de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, perquè el descobriment d’Amèrica fou una casualtat, i no crec exagerat pensar que potser d’aqui arrenquen tots els mals ! I En l’actualitat, que Espanya perdi l’Amèrica moderna que representa per ella Catalunya potser que sigui el que necessiti per què es desperti. Ho penso sincerament.
Quan vas a França, a cada petit poble trobaràs el seu monument als caiguts de la primera i segona Guerra Mundial . Òbvia i evidentment morts defensant el seu país contra l’enemic exterior. A més, la unitat de França es va consolidar durant la revolució de 1792 al crit de llibertat d’una gent que passava de la condició de súbdits a ciutadans. Amb aquestes condicions, és evident que tot intent de resistència ulterior havia d’aparèixer forçosament retrògada i condemnat al fracàs. És aquest, com es pot constatar, un procès diametralment oposat al de la unificació espanyola que es va fer al crit que no ens cansem de repetir pel molt que ens va impactar quan el varem llegir de “Vivan las cadenas!”. I per una altra banda, no és d’estranyar que tot intent d’independització dels bascos i sobtetot dels catalans tingui per partida doble, un significat d’alliberament.
Creièm sincerament que ha arribat hora que l’Estat Espanyol revisi els seus fonaments. No tant la dreta espanyola que conjuntament amb una de les Esglesies més reaccionàries del món, no solament assumeix, sinó que protagonitza la seva Història. Aquesta regeneració l’hauria de fer l’esquerra aprofitant unes condicions que en aquest segle XXI no són les dels anys trenta del segle passatPerò cal reconèixer que si la classe política és incapaç de planificar una gestió més enllà dels quatre anys d’un legislatira, encara menys prendrà el risc de perdre uns quants votants, a menys que les circumstàncies no l’obliguen.