L’Expres i Le Nouvel Observateur titulen: Espanya. Victòria absoluta de la dreta. I la primera cosa que cal constatar és que aquesta victòria confirma un fet general: el partit polític que la crisi ha pillat governant, ha perdut les eleccions sense pal·liatius. Dit això, s’equivocarien els partits i en primer lloc els perdedors de les consultes si consideressin que aquesta és la sola explicació. Els resultats de les eleccions tenen una segona lectura que va a obligar als partits d’esquerra a procedir a uns canvis dràstics en la seva manera de fer política. perquè el distanciament entre la ciutadania i la classe política durant tots aquests darrers anys és real i profund i no prové únicament d’un fenomen com pot ser la corrupció que hem pogut patir. Prové sobretot de que els últims anys durant els quals s’ha gestat la crisi han revelat a la ciutadania alguna cosa molt més important sobre els polítics, la manca d’un cert coratge de tots plegats. La gent d’esquerra, és natural, estava més acostumada per tradició, per les circumstàncies generalment adverses comptar amb el coratge i honestedat dels seus polítics. I per tant la decepció que constatem és molt més gran. Els electors de dreta no tenen els mateixos escrúpols I no es tracta de coratge físic, es tracta de coratge ètic i moral. S’ha pogut constatar tots aquests anys que els representants de l’esquerra també han caigut en l’immobilisme cper no arriscar perdre la situació personal aconseguida.
És coneixia perfectament, i els representants polítics més que ningú l’orígen de la crisi, el tot poderós banc nord-americà Goldman Sachs que controla els fils de la política nord-americana. I resulta que, quan davant la crisi Europa comença a moure fitxa per intentar sortir-se de les accions porqueria i l’escalada de les famoses primes de risc ,quines fitxes creieu que mouen els polítics que governen a Europa? Sembla de jutjat de guardia: aprofiten el desprestigi de la política per posar als llocs clau a Europa els ex-homes del Banc Godman Sachs.La mercatocràcia de Goldman que ja acampava a Europa ara està agafant els comandaments dels governs ! Només tenim que jutjar els darrers moviments que s’han produit: el nou president del Banc Central Europeu és Mario Draghi que ha estat vice-president de Goldman per Europa des del 2002 al 2005, Mario Monti que va ser assessor internacional del Banc Godman des del 2005, ha estat convertit ara en el primer ministre italià, i Lukas papadimos, que va ser governador del Banc Central Grec del 1994 al 2002 quan amb l’ajuda de Goldman Sachs a Grècia es van falsejar els seus comptes, ara és primer ministre de Grècia! I un altre ex-Goldmann, Mark Carney és avui substitut de Draghi al front del Fòrum d’Estabilitat financera o bras financer del G20!Com ha dit no sé qui: “Han posat les guineus a cuidar de les gallines!”
És evident que aquestes altes esferes ens escapen als ciutadans i ens hem de replegar per força als nostres dominis i començar per no acceptar les coses que passen davant dels nostres ulls i començar per exigir la regeneració total dels nostres partits polítics, responsables els seus dirigents de la crisi, no per activa, però sí per passiva. Hi ha un antes i un desprès de la crisi. I és que els nostres partits i polítics no poden funcionar com ho han fet fins ara. I s’han de regenerar. I no cal, per la por de perdre vots, esperar el que faran els demés. La dreta espanyola és la més rància d’Europa. No es pot oblidar que quan la dreta europea combatia el feixisme, la dreta espanyola era el feixisme! Pel que fa al socialisme, els dos partits socialistes, l’espanyol i el català, és conegut, són federalistes. Al PSOE és evident que desprès de quaranta anys de la victòria d’ una Espanya “Grande i Libre”, la defensa de la seva Espanya federal li pot restar vots. i per això, en lloc de defensar la seva concepció, plural i i moderna de l’Espanya real, ha preferit (manca de coratge polític , un cop més) abraçar la concepció de l’Espanya tradicional del PP. El PSC, al contrari, apostant amb decisió pel federalisme , apostant i lluitant, pot aportar vots a la esquerra i això en benefici tant per Catalunya com per Espanya. I de no ser així, si l’ electorat no respon és que alguna cosa falla al PSC entre els seus electors naturals, a començar per una manca de formació política i democràtica de la seva militància atribuïble a una insuficient convicció dels seus dirigents que no han fet el treball pedagògic necessàri. Quan toques fons com ara s’està tocant (desprès de la nova patacada electoral només falta a Catalunya el sorpasso del PP català!), és el moment de donar un cop de peu; allò que pot passar és solament remuntar a la superfície. I no cal esperar el “germà gran” per donar el cop de peu. El PSOE que faci el que vulgui. El PSC hauria de fer el que es consideri oportú.
Un partit polític modern ja no és un grup de gent amb consciència social que es reuneix en un local com es feia en els casinos republicans a principis del segle passat, quan paral·lelament les classes altes es reunien en els seus salons o en els seus clubs o inclús a les seves Borses. A l’era de les noves tecnologies, no dic que el contacte personal i les reunions en les agrupacions no siguin útils ni necessàries, que també! Però cal obrir d’una vegada per totes ben grans a la democràcia les portes i finestres dels partits d’esquerra! Hem dit dels militants que són la gent més conscient de la societat; ho són, i han de continuar sent-ho.
Però per aquesta mateixa raó, la militància i aquells que són escollits per representar-la, han de ser els servidors, sí, els criats de la seua causa! Sense cap prebenda i participant sense demanar res a canvi. Els servidors dels ciutadans, i al mateix temps la voluntat de ser el pols de la ciutadania. Fa pena veure un dirigent, desprès de constatar l’exemple altament positiu d’unes primàries presidencials a França obertes a la ciutadania, avançar tímidament que potser el PSC ho podria també provar-ho. Les presidencials per escomptat. Però caldria fer-ho a ser possible per a tots els nivells de responsabilitat. Cal consultes obertes i sumant el vot presencial dels militants i el vot per Internet del conjunt de la ciutadania. S’ha d’obrir el temple als ciutadans. No sé si aquesta entrada massiva regeneraria la política. Per començar, jo hi veig un avantatge indiscutible: aquesta irrupció obligaria el postulant a un càrrec de responsabilitat a fer una cosa que ja hauria d’estar fent des de sempre, començar per fer-se conèixer al seu immoble, al seu barri, a “treballar, la seua ciutat , la societat… i en aquest ordre i no limitar-se a la seva agrupació. Només d’aquesta manera ens asseguraríem de no perdre el contacte amb la gent i estar en condicions de triar els millors. Actualment tot queda en casa, entre iniciats. Fa pena veure el potencial intel·lectual de l’esquerra i la feble presència de figures rellevants en articles de premsa i tertúlies televisives. I tot indica que el filtre no està en els mitjans de comunicació sinó en el mateix partit que no promociona -quan no veta- aquells que li poden resultar incòmodes.
Per una altra banda, alguna cosa s’està movent al País Valencià… Molt lentament, però venim constatant indicis des de fa molts mesos: El descens en vots del PP (que no de percentatge) a la ciutat de València i al País, l’aparició de Compromís al Congrés dels Diputats…
Però ara s’afegeix l’article publicat ahir a l’antic martell d’heretges, diari Las Provincias, amb el títol ‘El fracaso del Banco de Valencia’, on literalment s’afirma que “podíamos haber construido un valencianismo distinto, pero preferimos gastar el tiempo en lo que mejor sabemos hacer, fuegos de artificio”… I també es diu que “Lo del enemigo exterior ya no nos vale. El peligro catalán se desvanece. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira les podemos echar las culpas del Banco de Valencia, de la CAM, de Bancaja”
És suficientment revelador que el diari portaveu dels sectors conservadors de la capital valenciana haja publicat un ‘mea (nostra) culpa’ tan rotund. A València s’ha acabat la festa i la mar blava del PP ja no pot amagar el naufragi de tota una societat, víctima de la seua inconsciència, sucursalisme centralista i rebuig de la normalització lingüística i política del País, exemplificat en l’anticatalanisme visceral i en l’estigmatització del valencianisme conseqüent d’esquerres.
Àngel, et deixe ací mateix, per a tu i els teus lectors, l’enllaç de l’article en qüestió: http://www.lasprovincias.es/prensa/20111123/opinion/fracaso-banco-valencia-20111123.html
Gràcies Miquel pel teu comentari per l’article de Las Províncias. No segueixo de tan a prop el diari com per afirmar-ho rotundament, però podría haver un antes i un desprès d’un article com aquest. Tens raó, és el signe que “alguna cosa s’està movent al País Valencià…”